L’estat del benestar, per corregir una part de les diferències socials bàsiques, va decidir socialitzar un element tan important com l’espai públic, a més del lleure i l’activitat física i esportiva.
El moviment higienista de finals del segle XIX i la ideologia que entenia el lleure actiu com un element bàsic de la vida diària, tenien com a objectiu que les classes menys afavorides poguessin desenvolupar una vida més enllà dels confinaments dels llocs tancats. A Reus, als anys vint del segle passat, uns pioners en aquestes teories foren el Dr. Alexandre Frias, el Dr. Joan Domènech i el Dr. Jaume Sabater, dels quals molts dels nostres pares i avis recordaven totes les aportacions locals per dur-les a la pràctica – i que estan força ben documentades pels historiadors locals.
Els habitatges d’avui, certament, no són comparables als que vam veure i viure fins ben entrada la sisena dècada del segle XX; en la seva immensa majoria gaudeixen d’un mínim de requisits de salubritat i habitabilitat abans inexistents, però tot i aquesta evidència, una bona part de les classes populars de la Catalunya i de l’Espanya d’avui resideix en habitatges de propietat horitzontal que, molt excepcionalment, superen els 70 m2 útils i no tots tenen galeries, eixides o balcons amb un mínim de superfície habitable.
La gestió dels governs municipals, des de la implantació de la democràcia –‘el règim del 78’, que diuen alguns revolucionaris de saló–, majoritàriament en mans de l’esquerra útil, va procurar dissenyar al voltant d’aquests barris populars, zones de socialització i de vida a l’aire lliure, com passejos, places i, en alguns casos, massa pocs, també jardins, parcs infantils i equipaments bàsics esportius. A la nostra ciutat en tenim una bona mostra, i en podria posar molts exemples.
La inactivació temporal d’aquests espais, per causa de l’estat d’alarma, representa una enorme pèrdua de qualitat de vida per als ciutadans que en gaudien. No es el mateix estar confinat en un pis d’aquestes zones que estar-ho en habitatges unifamiliars, cases amb un jardinet o pisos de 100m2 amb àmplies terrasses o solàriums.
Molt encertadament, aquesta diferència la valoraven, que es diu ara tant, els filòsofs Marina Garcés i Carlos Innerarity en un dels molts debats televisius d’aquests dies.
S’està produint, doncs, un greuge de classes que, amb una governança progressista com la que hi ha, hauria de tenir-se en consideració, i més havent superat els primers 15 dies de confinament, prorrogat amb un altre període d’igual durada.
També la prohibició de l’activitat física a l’aire lliure, com “running”, marxa nòrdica, passeig, ciclisme, tenis, etc., representa una altra considerable càrrega física i psicològica per a les persones. Són activitats individuals, o quasi, que poden efectuar-se sense un contacte social proper que comporti possibilitat de transmissió. Val a dir que, en molts altres països en situació de confinament, estan permeses.
I encara, al meu criteri, resulta més poc raonable impedir l’activitat física a la natura oberta, com caminar, fer bicicleta de muntanya, o córrer pels molts dels nostres camins i senders.
Totes aquestes activitats, de manera individual o en grups molt petits, difícilment poden ser causa de transmissions d’infeccions del Covid-19; em resulta molt difícil de creure que existeixen altes possibilitats de contagi, en aquestes circumstàncies que plantejo –a no ser que els polítics i científics apòstols del “confinament total” ens ho demostrin, de forma clara i empírica.
Al diari ‘El País’ del 22 de març proppassat, Julio Torres, un reputat doctor en Ciències de l’Activitat Física i preparador físic d’equips esportius d’elit, publicava un brillant article sobre el tema amb el significatiu títol de ‘Confundir humanos con osos’. Farien molt bé, els qui han de prendre decisions tan dures com les que es prenen, i també els ja referits partidaris del “confinament total”, de tenir-ho en consideració.
Certament, estem en una situació dramàtica, però hem de tenir present que 30 dies de confinament duríssim, diguin el que diguin els crítics que encara en volen més, porten i portaran greus danys –no només econòmics– que, amb mesures ponderades per facilitar a tothom un mica de vida a l’aire lliure, ho farien no tan sols més fàcil sinó, al meu modest criteri, molt més sa i higiènic –en el sentit dels antics i admirats higienistes que esmentava al principi.
