Contra el Llibre Blanc

Per a qui no ho sàpiga, el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya és un conjunt de 18 informes que expliquen com s'arribarà a la independència i com serà el nou estat. Pretén que els ciutadans puguem participar en el procés amb coneixement de causa, i per això posa a la nostra disposició "la màxima informació possible sobre els diferents escenaris de futur que es podrien generar". El Llibre Blanc, de més de 1.300 pàgines, ha sigut elaborat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, per encàrrec del Govern de la Generalitat.

Alguns independentistes, per a estalviar temps i energia, adrecen al Llibre Blanc a les persones que els plantegen dubtes sobre el procés. Recentment ho ha fet la vicepresidenta de la Generalitat, Neus Munté, ("Que es mirin l'informe") al president de la cambra de comerç de Barcelona, Miquel Valls, quan aquest li va preguntar sobre les conseqüències econòmiques d'una possible declaració unilateral d'independència. En un altre nivell, el senyor Biel Ferrer Puig m'hi va adreçar a mi quan el vaig interpel·lar en la secció de comentaris del seu article "La por en campanya", recentment publicat en aquest diari.

Com que em preocupa el futur del meu país i vull estar informat, m'acabo de llegir el Llibre, en la versió resumida que ha fet la secretaria del Consell Assessor. Hom esperaria que un document tan recomanat fos honest i rigorós, i sobre tot útil per a "exercir amb coneixement de causa el dret a decidir". Però no ho és.

El seu defecte principal és que no explora en la mateixa mesura els "diferents escenaris de futur que es podrien generar". Dedica molt d'espai a l'escenari en què la independència s'assoleix sense massa sacrificis gràcies a una actitud col·laboradora per part de l'Estat espanyol. En canvi l'escenari en què l'Estat espanyol no col·labora o és bel·ligerant s'explora comparativament d'una manera breu i vaga.

Perquè el Consell Assessor no s'escarrassa a explorar l'escenari més plausible, el de la confrontació? Potser ens volen amagar visions de futur enutjoses? O potser aquest escenari és massa difícil de preveure, i millor no parlar del que hom no coneix? El Consell, per honestedat i per salut democràtica, hauria d'haver explicat en una part prominent del Llibre Blanc la seva manca de voluntat d'aprofundir en l’escenari de confrontació. O com a mínim hauria d’haver reconegut la seva incapacitat per a fer-ho. Tal com està plantejat, el Llibre Blanc pot fer la impressió en un lector càndid que la independència és fàcil d'assolir i que les seves conseqüències només poden ser positives.

Pregunta pel Llibre: ens hi voldran a Europa?

Respecte a la integració a la Unió Europea, el Llibre contempla quatre possibles escenaris, que van des del més optimista, la permanència automàtica, fins al més negatiu, l'exclusió sine die. El Llibre defensa que els escenaris més probables són el primer, la permanència automàtica, i el segon, la permanència ad hoc. En aquest segon escenari Catalunya seria inicialment exclosa de la Unió, però se li atorgaria un règim transitori i seria readmesa molt ràpidament. Aquesta readmissió es produiria fàcilment, entre altres coses, perquè Catalunya compliria tots els requisits per a l'adhesió per haver sigut un territori de la Unió durant prop de 30 anys. La Unió desitjaria que Catalunya en fos membre per motius econòmics. A més la Unió adoptaria un enfoc flexible durant el veloç procés d'admissió del nou estat. Seria pragmàtica com ho ha sigut en el passat en altres casos (Grenlàndia, Alemanya de l'Est, Xipre i Kosovo).

En tot el que fa referència a la integració de Catalunya en l'àmbit internacional, el Llibre treballa amb dues certeses que no ho haurien de ser. La primera certesa és que els països europeus desitjaran la integració de Catalunya en la Unió perquè serà un estat contribuïdor fiscal net. Es pot construir una imatge versemblant d'una futura Catalunya sobre aquesta certesa? Sí, si queda fora de dubte la fortalesa econòmica d'una futura Catalunya independent. Si l'economia catalana, però, patís un retrocés perquè el procés cap a la independència fos desordenat per un clima d'excessiva confrontació política amb l'Estat espanyol, els estats europeus es replantejarien el negoci d'integrar Catalunya.

La segona certesa és que Catalunya serà reconeguda internacionalment com a estat. Aquesta certesa és tan absoluta que la seva negació és invisible a la imaginació dels autors. Indiquen, això sí, els passos que el nou estat hauria de fer per a provar de ser reconegut internacionalment, però no preveuen que hi pugui fracassar. Els autors presenten una Catalunya reconeguda fins i tot en l'escenari més pessimista, el de l'exclusió de la Unió Europea. Però l'escenari més fosc, l'escenari en que la comunitat internacional, per pressions de l'Estat espanyol o pels seus propis interessos, no reconeix mai la Catalunya independent o triga massa a fer-ho, resta sense explorar.

Amb la independència, com ens anirà econòmicament?

Com que l'estatus internacional de la Catalunya independent, i la seva situació política, social i econòmica són impossibles de preveure, donat el gran nombre de variables que es desconeixen, entre elles si Espanya col·laborarà o no, el que fa el Llibre per a determinar la viabilitat econòmica del futur nou estat és mirar cap al passat, cap a l'any 2011 concretament. El Llibre calcula que si Catalunya hagués sigut independent aquell any, i es donessin les tres condicions següents: mateix nivell de despesa que llavors, mateixa política econòmica i mateixa pressió fiscal, el superàvit de l'Estat català l'any 2011 hauria sigut de 13.000 milions d'euros, arrodonint. Com que el nou estat no seria receptor fiscal, òbviament, sinó contribuïdor net al pressupost de la Unió Europea, s'haurien de restar d'aquest superàvit uns 1.500 milions. Total de superàvit final d'una Catalunya independent l'any 2011? 11.500 milions, 5,95% del PIB. Aquesta Catalunya de l'abundància segurament no tindria aquest superàvit, diu el Llibre, perquè el nou estat seria sobirà per a fer les seves polítiques econòmiques, i es podria gastar els 11.500 milions en infraestructures o en hospitals, per exemple, o en abaixar els impostos. Això si Catalunya fos independent l'any 2011. I l'any 2019? Ni idea.

El Consell reconeix que els condicionants que afectaven l'economia catalana l'any 2011 no es poden extrapolar al futur. Fa aquest reconeixement a la introducció de l'apartat 1.7 Variació quantitativa en els pressupostos de la Generalitat, després de l’assoliment del nou Estat català. El problema és que després se n'oblida. Ja el subapartat 1.7.4 Consideracions sobre els primers mesos comença així: "L’anàlisi efectuada fins ara ha posat de manifest que la Generalitat seria completament viable fiscalment i financerament després de la independència de Catalunya…" A partir d'aquí, i al llarg de tot el Llibre, no es posa més en dubte la viabilitat econòmica del nou estat. I sobre aquest supòsit fora de dubte el Consell Assessor construeix la imatge d'una Catalunya independent.

Deixeu-me encara que apunti breument un altre supòsit infundat que recorre el Llibre: en el seu enfrontament amb Espanya, la Catalunya independent disposaria d'un últim recurs molt poderós: l'ajuda estrangera, tant diplomàtica com financera. Si Espanya s'encaparrés, diuen els autors, països o institucions estrangeres l'obligarien a asseure's a negociar. Si Catalunya, per a començar a funcionar, necessités diners, no tindria problemes en aconseguir-los prestats en els mercats internacionals.

Per a acabar m'agradaria animar-vos que llegiu el Llibre (només són 130 pàgines, en la versió resumida, i es fa entendre molt bé) i que jutgeu per vosaltres mateixos si és útil o no per a poder participar amb coneixement de causa en el procés polític que està a punt de començar. Malgrat les seves mancances, considero que la lectura del Llibre Blanc de la Transició Nacional pot ser profitosa, si més no perquè ajuda a comprendre el moment històric que ens toca viure: el Llibre, al cap i a la fi, és un mapa de les intencions i dels desitjos de molts catalans. Jo, per la meva part, continuaré buscant respostes a les preguntes que el Llibre no es planteja, tot vigilant de reüll la tempesta que s’apropa.