Cookie control
Diumenge, 17 de Novembre de 2019

Criptònims de Reus

10 de Maig de 2019, per Fina Masdéu

Prou sabem que la literatura parteix de la realitat i la retoca, l’exagera, la matisa, la capgira... a fi de crear un univers de ficció que derivi en una inversemblança plena de fantasies vàries o que es desenvolupi en la versemblança més estricta –hi incloc aquesta mena de gènere híbrid, entre la literatura i el periodisme, que actualment ha anat imposant-se: la crònica poc o molt novel·lada d’un determinat succés.

Entre molts i molts recursos que empra la literatura per aconseguir aquests propòsits, hi ha els criptònims, que formen part de l’onomàstica –l’estudi dels noms de lloc (toponímia) i de persones (antroponímia)– i es refereixen als noms secrets, o noms de ficció, amb què es denominen, es camuflen, les persones o els llocs reals en un text narratiu –així, acaba fent-se inqüestionable l’advertència que “qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència”. De criptònims literaris, n’hi ha un nombre ingent, però cenyint-nos als emprats per alguns autors del Camp de Tarragona, recordarem que Narcís Oller dissimulava el lloc on va néixer, Valls, anomenant-lo Vilaniu; que alguns llibres del riudomenc Eugeni Perea transcorren per Mòsdriu; i que Joan Puig i Ferreter, quan literaturitza les seves vivències, ens parla de Florenci Hortet (Hortensi Güell), de Benigne Constant (Plàcid Vidal) de Gentil (Ventura Gassol), entre un llarg etcètera, i rebateja la nadiua Selva del Camp amb el nom de la Moixera per tal de malparlar dels selvatans –o moixerins.

Tot amb tot, el que pretenc és remarcar aquí uns criptònims molt específics: els que camuflen el nom de Reus. De literatura generada al voltant de la nostra ciutat –o del nostre poble, com també l’anomenem segons l’ocasió– n’hi ha en abundància, i no només en prosa, sinó també en vers; tanmateix, de narracions que amaguin Reus sota un nom inventat, en tinc comptabilitzades ben poques –cosa que no implica que no n’hi hagi d’altres que per ara desconec–, tres novel·les: 'El darrer dels Tubaus' de Jaume Roig (Columna, 1995), en què l’acció transcorre per Vilabona; 'Els secrets de la Boca de la Mina' d’Andreu Sotorra (Cruïlla, 2007), que passeja els seus personatges per Orlanda –nom amb què es coneixia l’aiguardent a casa nostra–, i, la més recent, 'El llegat del doctor Elies Can' d’Eduard Prats (Cossetània, 2018), ambientada en bona part a Vilamajor del Camp. I un recull de narracions per als menuts, del col·lectiu Reusenques de Lletres: 'Contes de Vilaencanteri' (Arola, 2017), amb un criptònim força adient al contingut del volum.

Si ens hi fixem, tots quatre noms secrets tenen una connotació positiva per a Reus: una vila bona, principal o major i que encanta, i una referència explícita al producte que situà la ciutat al nivell de París i Londres en el comerç de destil·lats.

Tanta bonança em fa témer que tal vegada aviat algú ens sorprendrà amb una novel·la ambientada a Vilapansida, a Vilaensopida o a Vilaperduda del Camp, on qualsevol semblança amb la realitat serà més que una sospitosa coincidència si no ens espavilem a retornar a la nostra ciutat l’empenta i l’energia que tant l’han caracteritzat en determinats períodes.

O haurem de subscriure la rigorosa actualitat d’aquests versos del 'Poema inacabat' de Gabriel Ferrater? “Qui no sempre papa falòrnies / no pot deixar de descobrir / com a menys tot se’n va venint, / i així, Reus és un poble cínic. / Tenint-lo lluny, el dic magnífic.”

Fina Masdéu és filòloga. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics