Divendres, 29 de Març de 2024

Crònica d’un capvespre a la Mussara

09 d'Agost de 2016, per Ramon Salvat

Per sort, el temps acaba demostrant que determinades idees no prou valorades en els seus inicis eren, substancialment, bones. Fa ja sis o set anys, l’escriptora reusenca Isabel Olesti en va tenir una, d’aquestes, i ara s’ha comprovat que era bona, molt bona.

En els darrers anys –i per motius que en aquesta breu crònica no vénen a tomb–, ha estat Francesc Cerro l’encarregat de continuar i consolidar la idea, fins al punt que ha assolit allò que avui se sol definir com “l’excel·lència”.

Aquest proppassat dissabte, 6 d’agost lluminós –valgui l’adjectiu en diversos sentits–,  vam viure un capvespre a la Mussara d’aquells que serveixen per adonar-te que cada matí que et despertes val sempre la pena de viure’l.

Parlo, és clar, del Mussart 2016, i d’una inoblidable xerrada en què l’actor Enric Majó anava apagant espelmes –candeles, en deia ell, seguint la versió que del poeta grec Kavafis havia fet el també poeta reusenc Joan Ferraté–, les seves espelmes, unes espelmes que resultaven massa curtes, si tenim en compte l’enorme interès de tot allò que ens explicava amb una barreja de complicitat, d’emoció i de reivindicació.

Algú hauria de dir-li al senyor Enric Majó que no pot deixar d’escriure detalladament, sense deixar-se res al tinter, tota aquesta informació que la seva memòria atresora, totes aquestes vivències de la seva admirable llibertat personal que cal que coneguem, perquè qualsevol país que vulgui tenir una base cultural sòlida necessita conèixer el bo (i el dolent) d’una generació que va saber trencar, una a una, amb totes les enormes barreres que va trobar-se pel camí. Però potser ja li ho han dit –cosa que m’alegraria, molt–, tot això, i potser l’Enric Majó ja té una cua llarguíssima d’editors a la porta de sa casa esperant aquest sucós –i necessari– material literari, viscut en primera persona d’un singular compartit amb molts plurals.

El Mussart encara no havia acabat amb les agradables sorpreses i, després de l’estona compartida amb l’Enric Major, va venir la ritual passejada seguint uns eficaços paraigües de colors, que ens traslladaven cap als diferents indrets on la paraula interpretada, on la LITERATURA –així, amb majúscula i sense trampes– es fusionava amb l’intèrpret, i l’intèrpret amb el paisatge i, tot plegat, amb l’espectador, amb l’oient, que, embadalit, arrossegat pel poder de la paraula, passava a forma part d’un tot. Un tot que no és casual, sinó fruit d’una idea i d’un treball que té un responsable que no és altre que el director de tota aquella enorme escenografia al servei de la LITERATURA –de nou amb majúscula–, el ja esmentat Francesc Cerro.

Magnífic capvespre, doncs, per tot: pel conferenciant, pels actors intèrprets, pels textos triats, i per l’atreviment de incloure-hi D. Pedro Calderón de la Barca i el seus encertats pensaments versificats –i, així, fer-nos recordar, de passada, que la llengua castellana ni ens és aliena, ni ens colonialitza ni ens oprimeix, perquè cap llengua, ni cap producte resultant de la màxima expressió de la llengua, que és la LITERATURA –per tercera vegada, amb majúscula– ens ha de resultar aliè ni estrany.

I com que la perfecció no existeix –prou que ho sabem–, i sóc una mica primmirat, només he de retreure alguns sorolls estranys, innecessaris i del tot evitables –mòbils, xisclets... – que, per sort, no van aconseguir trencar l’harmonia d’aquells instants.

Gràcies a tothom qui ha fet possible el Mussart 2016, però també a qui va fer possibles les edicions anteriors, perquè ells han anat traçant el camí. Fins l’agost que ve!

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (4)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

quim garrigot  11 d'Agost de 2016

bon article

Només una puntualització i una observació. Entre la Isabel Olesti i el Francesc Cerro el TEBAC es va encarregar també de l'organització del festival de poesia, ja fa uns quants anyets. D'altra banda, les darreres edicions m'han semblat esplèndides però, seguint en la línia del director amb les seves lectures al Fortuny, massa protagonitzades per artistes televisius. No cal que els fem servir de ganxo de manera tan evident, el festival per se ja és un magnífic reclam.

Pau  09 d'Agost de 2016

Bé, Xavier. Bona matització.

Encertat apunt

Un fan del Mussart  09 d'Agost de 2016

Magnífica interpretació d'Ivana Miño

Sense desmerèixer la resta de rapsodes, l'Ivana va estar magistral, com també els textos que va interpretar. Un 10 per aquesta biòloga, actriu i presentadora de TV.

Xavier Guarque  09 d'Agost de 2016

Magnífic

Precisa i preciosa crònica Ramon. Només matisar una idea, una idea que ens separa, pot ser per malinterpretada par tu, per mi, o pels dos: Per preferir la pròpia llengua -i per pròpia vull dir la que ens passem de pares a fills, la que tractem de fomentar i aprendre a l’escola, la del nostre petit país dintre dels conjunts i comunitats que vulguis- la castellana no ens resulta aliena, ni colonitzadora, ni ens oprimeix. En tot cas son determinades polítiques que si que ho fan, però a la inversa. Resumint, aquí no crec que es vagi contra la llengua castellana, en canvi, i sense ànim del “tu també”, si que veig que a fora si que es va contra la catalana, que no se li te cap mena de respecte i que es voldria reduir a “anar per casa”… i perquè això mai no es podrà eliminar.