Si obriu la darrera novel·la de l'escriptor perpinyanès Joan-Lluís Lluís, 'El navegant', hi trobareu que està dedicada, entre d'altres, a Muriel Casals, in memoriam. I si fem memòria del que ella va deixar escrit, per exemple, a l'assaig coral Per què volem un Estat propi?, hi trobem la reflexió següent: en comptes de preguntar-nos les raons per reclamar la independència, hauríem de plantejar-nos les raons per les quals caldria mantenir l'actual relació de dependència dins de l'Estat Espanyol. Com sempre, Casals, punyent, brillant. Perquè la focalització que proposa no són pas les esperances raonables per desitjar la independència sinó les pors enraonades que ens assalten si continuàvem dins d'Espanya. I, doncs, què deu pesar més a l'hora de dipositar una papereta en un referèndum improbable però anunciat: la por o l'esperança? Parlem-ne.
De la por que ens vol ficar l'Estat Espanyol a dins del cos dels catalans si ens en separem, en sabem molts pseudoarguments hiperbòlics, que es poden resumir dient que fora d'Espanya serem uns desgraciats, uns morts de gana. I tanmateix no podem pas menystenir-los perquè poden caure en terreny adobat amb la incapacitat crítica, propensa a empassar-se tot allò que ve del poder real. Sé de què parlo: treballo en un barri meridional, humil i molt poblat de la ciutat de Reus en què això es veu i es viu.
I de les pors que ens apuntava Casals? D'aquests temors, en tenim evidències. Són coses que sabem del cert. En tenim dades. Segons la literatura a l'abast, estudis honestos i fiables, la perpetuació de la dependència dins de l'Estat Espanyol ens aboca a misèries econòmiques per raó de l'espoli fiscal, a pèssimes infraestructures de transport a causa de la manca d'inversions, a impotències que arriben a la impossibilitat de tenir un marc propi de relacions laborals o horaris comercials adequats al nostre teixit productiu, a ser perseguit per la Justícia si hom fa ús de la llibertat d'expressió... O, per exemple, com diu el jove protagonista de la novel·la de Joan-Lluís Lluís, Assiscle Xatot (a) Nuvolet: "Fa dos anys també que m'he adonat que els càstigs més brutals són per a aquells que es pixen als pantalons i per a aquells que parlen en català".
Ja cal, doncs, que els encarregats de dissenyar la campanya pel sí a l'incert referèndum considerin la por com a factor -motor o fre- rellevant en la presa de la decisió de cada ciutadà. Perquè la por és un sentiment més fort que l'esperança. La por pot ser un fre poderós: si algú té certes esperances d'assolir un objectiu però la por li impedeix moure's en el sentit que cal, vencerà la paràlisi i l'statu quo. Tanmateix, la por també pot ser un motor potent: si fem inventari de totes les coses que ens perjudiquen i que temem que es perpetuïn i que empitjorin, no voldrem desempallegar-nos-en convençuts que ens cal fugir-ne?
Mirem, doncs, de neutralitzar aquesta por infundada que ens vol inculcar l'Estat Espanyol amb la por documentada que ens empeny a cercar una altra realitat, ben lluny d'aquesta Espanya tan injusta. I adonem-nos que, ultra l'esperança en un país nou, lliure, el que pot vèncer la por d'independitzar-se d'Espanya és la por de restar-hi. "Detesto els mestres d'aquesta escola per la por que em fan", conclou el navegant de Perpinyà en acabat d'haver-hi pensat prou.
Biel Ferrer és filòleg.
