Fa molt de temps que parlo del Madrid "Gobierno" i del Madrid Capital d'Espanya, però és que també hi ha el Madrid Estat, el de tota la vida. Que ha anat definint-se a base d'episodis, d'imatges esporàdiques o més o menys particulars, però com si necessités una escenificació ciutadana per mostrar-se, encara que hagi estat amb una rebequeria de criatures quan no se surten amb la seva.
I vaig més enllà del legítim dret a manifestar-se, encara que sigui saltant-se les normes marcades per a tothom, i que en altres entorns s'ha prohibit i castigat. En aquest cas, apadrinat i encoratjat (qui no sap si dirigit) pels més alts càrrecs polítics, adversaris dels que ostenten el govern de l'Estat, clar.
El que ha motivat aquest escrit, és el personal embolcallat en la bandera espanyola en una manifestació, clarament i exclusivament, en reivindicació d'un presumpte perjudici de la "Comunidad de Madrid". Això em confirma que hi ha una determinada ciutadania, més o menys abundant però que és evident, que gaudeix de carta blanca i que no té desenvolupat el sentit del ridícul. Un grupuscle d'estrambòtics ciutadans convençuts de què el seu món frívol i artificial és España, de la que ells en són els propietaris, i la resta, fins i tot de madrilenys, no tenen més opció a la vida que obeir, sense dret a qüestionar, ni a pensar... i mantenir-lo, pel bé de la pàtria.
La seva astracanada agafa poder en barrejar-se i retroalimentar-se amb els poders fàctics incrustats al moll de l'os de l'Estat, i es mouen i s'expressen amb tota impunitat a part de tot el que els limiti o pugui posar en perill o risc el seu món de privilegi, a canvi del vot per a qui el que li interessa és que no es mogui res.
Doncs, és precisament aquesta Espanya la que produeix rebuig, principalment, als que creuen en la diversitat, en la pluralitat, en què cadascú pot ser, pensar i sentir el que cregui millor.
La prepotent, la que viu de l'autobombo i per exhibir-se, que es creu estar per damunt de les lleis i de les normes, rancia, de casta superba ancorada en oblidables episodis de la seva història, que s'enorgulleix de la fúria com a base per mantenir una unitat ja aconseguida per la força, i a la que cada dia que passa li peten més costures.
Es mou en una Espanya callada que s'aguanta per uns què, així, els hi permet anar a la seva (i que de cada sotrac que produeix Catalunya en treuen profit), i per la resta, que els va millor no reivindicar un grau superior d'una identitat diferenciada que, si bé es pot sentir en més o menys intensitat, no és sentiment primordial si és per qüestionar l'ordre establert.
