Venanci Bonet Forès 08 de Febrer de 2015
Article Ramon Salvat
Un article molt bó que reflexiona sobre uns esdeveniments passats i trascendentals que incideixen sobree un futur polític incert. Et felicito Ramon. Venanci
Amb la vènia de la col·laboradora d’aquest mitjà periodístic, Isabel Martínez, faré memòria de temps passats, com a retrospecció necessària per comentar el present.
L’any 1983, a Catalunya i a Espanya es vivia de ple el fenomen del felipisme socialista; la ciutat de Reus estava nítidament abocada envers un govern de majoria absoluta del PSC, en unes eleccions municipals que es preveia que guanyaria amb tota comoditat, sobretot pel fet que presentava un cap de llista engrescador: el recordat Anton Borrell, que contrarestava la poca empatia d’un alcalde –diguem-ne socialista– que va ésser escollit en les primeres eleccions municipals immediatament posteriors al franquisme.
Era, doncs, força difícil que altres opcions a l’esquerra del PSC tinguessin possibilitats d’incidir en el govern del municipi, amb un PSUC que havia patit una greu escissió i una Esquerra nacionalista ja dividida (com ara, si fa no fa) entre els qui creien necessari vincular la lluita per les llibertats nacionals amb les socials i els qui consideraven “la pàtria” com a única fita important .
Així les coses, va sorgir, el 17 de gener de 1983, una crida signada per un seguit de ciutadans que demanava la unió de les esquerres de la ciutat; una crida en principi dirigida també al PSC i a ERC, que ben aviat varen desentendre’s del tema.
Però els qui llavors formaven part del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra, O.C. Bandera Roja i moltes altres persones progressistes sense afiliació a cap partit, vam acordar que calia fer alguna cosa molt més enllà d’una coalició de partits. Motiu pel qual, durant els mesos de febrer, març i abril, el local del carrer Sant Vicenç -que llavors era la seu del PSUC a la nostra ciutat- esdevingué un focus d’activitat política i de participació.
Per allí van desfilar persones que avui se situen molt lluny de la ideologia que aquells partits representaven, però que en aquell moment consideraven necessària per a la ciutat la veu del catalanisme popular d’esquerra transformadora.
No totes les opcions que representàvem aquell espai social i polític van sumar-se al projecte. Potser alguns no vam ésser prou generosos per afavorir que la ciutat tanqués les ferides d’una lluita estèril entre companys i camarades, per posar un exemple. Per això, em pregunto, encara, quin hauria estat l’efecte multiplicador d’aquesta unitat que no vam saber assolir del tot.
Tanmateix, amb setmanes de treball constant i uns dies d’una campanya electoral que recordo com de les més participatives viscudes a Reus, ens en vam sortir i, després del 8 de maig de 1983, el consistori municipal va haver de comptar amb les nostres propostes per consolidar un govern d’esquerres que, amb el temps, va aconseguir la ciutat de què avui gaudim -amb els defectes que, per descomptat, hi pugui haver-, una ciutat ben diferent de la que hauria proposat la dreta –si ens atenem a la seva gestió efectuada en els darrers quatre anys.
I la clau d’aquell petit, però important èxit, va ésser nomes una: parlar més de polítiques d’acció concreta, de solucions, d’idees, que no pas de llistes i de noms, i aconseguir, d’aquesta manera, elaborar 30 pàgines de propostes concretes de programa municipal; unes propostes que encapçalaven els noms de les persones que van formar part dels grups de treball.
Per contra, avui, ens trobem immergits en un voraginós ball de possibles candidatures, moltes de les quals no poden camuflar unes enormes ganes de personalismes localistes i no deixen entreveure la ideologia real; o candidatures que, dient-se d’esquerres i revolucionàries, es consideren úniques posseïdores de totes les “pureses” i les “veritats”, amb una nul·la receptivitat envers opcions unitàries i participatives.
Si continuem així, no serien gens estranys quatre anys més de mediocritat absoluta, amb el constant plany de “l’endeutament”, amb denúncies sense propostes alternatives concretes i, el que és més greu: derivant cap a un Reus cada cop més pusil·lànime i més carca.
Ramon Salvat és membre del Comitè Central del PSUC-viu i de l’Assemblea de Reus d’EUiA.
