Des de la platea

L'interès pel resultat de les eleccions espanyoles comença en veure com el partit més votat ha estat totalment incapaç de formar govern per no trobar els socis necessaris i en lloc de passar pel debat democràtic ha preferit amagar-se i, arraulit, esperar que l'altre s'estimbi.

A continuació, en veure que els dos partits, teòricament dispars, que van tenir els resultats més baixos per les seves aspiracions i perspectives, pacten algun punt només per salvar la tanca, però que no servirà per a res sense més aliats en l'intent.

I, a poc a poc, van quedant clares -per si encara no ho estaven- les postures i les línies matrius dels que, d'alguna manera, poden conformar el govern de Madrid.

Respecte a Catalunya, tot i ser el principal problema d'Estat, ningú ho esmenta. Ignorància al que està passant, al moviment de més de dos milions de catalans disconformes. Tots parapetats darrere la ‘Constitución’, una ‘Constitución’ caducada i fora de la realitat. Ni un simple acord per poder convocar un senzill i inofensiu referèndum que ni és vinculant, que, per si sol, no obliga a res, i que no passa de ser una enquesta per mostrar unes determinades preferències.

A més a més, una enquesta que, de fer-se, veuríem el resultat que en sortiria. No està gens clar que la possible ampliació del 48% que decididament opta per la independència pogués ser tan inequívoca i determinant com per fer callar definitivament totes les boques.

En aquest panorama, tot el provisional que es vulgui, però ben indicatiu del que ve, el nostre govern, a partir del tot el que es pugui, el que deixin, el que salvi com més obstacles millor, més que res polítics. L'únic que pot fer per no trair els resultats a les urnes, a més de seguir advocant per un Pacte pel Dret a Decidir.

El primer acte de l'obra, el fet a Catalunya, llarg, feixuc, criticat, però novell, va acabar amb els aplaudiments de la platea. El segon acte del que és la mateixa obra a l'Estat, de moment, no deixa de ser ‘més del mateix’. Veure'm qui es queda fins a la baixada de teló per aplaudir o mostrar el seu desencís, però una cosa per a segons qui està clara i no cal esperar al final de la comèdia: Catalunya, a tots els efectes establerts, només és una autonomia, entre el parèntesi d'un injust finançament i mal tracte cultural, d'una ‘España’ diversa però no plural, i de pacte o acord perquè pugui canviar aquest estatus, ni n'hi ha, ni n'hi haurà.