Cookie control
Divendres, 18 d'Octubre de 2019

Dies de cine

04 de Març de 2015, per Diana Vizán

Febrer ha estat un mes amb dies de cine. Esdeveniments relacionats amb el món del cinema han ocupat l’escena: el concurs de Microfilmsdel XVII Festival Europeu de Curtmetratges (FEC),els Oscar, l'estrena recent de la pel·lícula Cincuenta sombras de Grey, els Goya i els Gaudí.

Per ordre cronològic, el mes més curt de l’any es va estrenar amb la setena edició dels premis Gaudí, que va reconèixer com a millor pel·lícula Rastres de sàndal, dirigida per Maria Ripoll i protagonitzada per Aina Clotet. La cerimònia, organitzada per l'Acadèmia del Cinema Català, va tenir intervencions reivindicatives com la de la presidenta de l'Acadèmia, Isona Passola, que en el seu discurs va criticar l’Estat espanyol perquè el 21% de l'IVA ha “massacrat” —va fer servir aquesta paraula tan dura— les sales de cine. També va dir que “el cinema i la llibertat sempre van plegats”. En el mateix escenari i en el mateix sentit, el director de cinema Ventura Pons, que va rebre el Gaudí d'Honor, també va fer ús d’aquesta llibertat reivindicada, i l'actriu Carme Sansa, membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), va manifestar el seu desig personal que la gala Gaudí ben aviat es pugui fer en un país lliure.

Després van venir els Goya, amb La isla mínimacom a gran triomfadora i amb l’actor Dani Rovira, presentador de la cerimònia, que va fer bromes referides al ministre d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert. També diversos nominats van criticar les retallades en l'àmbit de la cultura i les polítiques culturals, com el president de l'Acadèmia de Cine, Enrique González Macho, que va reclamar, de la mateixa manera que ho va fer Isona Passola als Gaudí, una abaixada de l'IVA de forma contundent: "maleït" IVA, va dir literalment.

Més tard, la banda sonora rebel i reivindicativa d’aquests dos esdeveniments va donar pas a un to frívol i comercial en sintonia amb el dia de sant Valentí: es va estrenar la pel·lícula Cincuenta sombras de Grey, amb una recaptació milionària, beneficis espectaculars i una continuïtat assegurada. Una pel·lícula que potser aniré a veure per curiositat, basada en una novel·la que em resisteixo a llegir perquè em sembla que promou la uniformitat de l’amor i la sexualitat, i fa que milions de persones en tot el món es deixin portar per aquest imaginari col·lectiu, en detriment de la imaginació.

Tot i que aquesta frivolitat també envolta la cerimònia dels Oscar, l’aparador del cinema mundial té una cara reivindicativa. I així, Patricia Arquette va aprofitar els agraïments de l’Oscar a la millor actriu secundària en el paper de mare en Boyhood per reivindicar la igualtat entre homes i dones. I Alejandro González Iñárritu, el gran triomfador de la 87a edició dels premis de l’Acadèmia de Hollywood, va aprofitar l'Oscar que va aconseguir Birdmancom a millor pel·lícula per reivindicar la dignitat dels seus compatriotes mexicans, a un costat i a l'altre de la frontera nord-americana. Encara més emotives van ser les paraules del cantant de rap Common, que va manifestar el desig d’una societat lliure i plural després d'obtenir el premi a la millor cançó per “Glory”, del film Selma, sobre la vida de l'activista Martin Luther King.

Més a prop de casa, a finals de febrer va tenir lloc el concurs de microfilms del XVII Festival Europeu de Curtmetratges (FEC) que se celebra a Reus del 6 al 15 de març. Fa anys que participo en aquest repte creatiu. Es tracta de fer, en menys de dos dies, un curtmetratge d’un minut a partir d’un element que donen els organitzadors. Enguany ens van donar una cinta de paper de colors i vam triar rosa. Amb la meva amiga Sol, que acaba de marxar de vacances a Austràlia a visitar al nostre amic Carles, se’ns va ocórrer filmar la cinta de paper que es llança al Carnaval i les festes entrellaçada amb la cinta magnètica d’un antic casset amb la cançó “La Vie en Rose”de la cantant francesa Edith Piaf, com a metàfora de la vida. Una lletra molt coneguda que parla d'un home de qui està enamorada i de les sensacions que li produeix quan l’abraça o quan li xiuxiueja paraules d'amor.

Si l’mp3 és la forma més popular i pràctica d'escoltar música avui en dia, camí de la feina o practicant esport, lluny de tenir objectes que ajudin a apreciar la música, el casset em sembla un objecte bonic, nostàlgic, retro, amb una càrrega històrica potent. Una alternativa als formats digitals més barata que el vinil. Un circuit tancat i misteriós, com la vida de la gran diva de la Chanson, on la felicitat i l'amor s’entrellacen amb la tragèdia, que la va portar des dels carrers de la pobresa als grans escenaris internacionals. No hi ha res millor que el record d'aquesta gran artista, única i irrepetible, per posar fi a aquests dies de cine.

Diana Vizán Aguado és periodista i politòloga.

 

 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics