A l’article d’opinió 'El camí de la independència', l'activista feminista Hakima Abdoun es mostra complaent amb l'orientalisme i, encara més, enganya l'opinió pública sobre les dones musulmanes. El meu parer és que el que dificulta l'emancipació de les dones magrebines no té gaire a veure amb el patriarcat, sinó amb les condicions socioeconòmiques, les altes taxes d’atur i la pobresa. Les causes que dificulten l’emancipació de les dones magrebines no són només les normes culturals, ni els prejudicis cap a les dones. Les dones lluiten quasi amb els mateixos problemes que els homes. I les que tenen la sort de tenir els mitjans per obtenir una educació superior fan igual que els seus homòlegs.
També vull dir que és inexacte que ella culpi la religió de la desigualtat de gènere. També és excessiva la seva generalització perquè fa la impressió que totes les dones musulmanes, no només al Marroc, sinó totes les musulmanes, pateixen per aconseguir la independència. Tot i que alguns aspectes esmentats per Hakima Abdoun són casos innegablement possibles, durant la meva experiència d’haver viscut al Marroc durant 28 anys, on vaig treballar a organitzacions de la societat civil durant més de 7 anys i on la major part del meu treball civil va ser en educació i empoderament de joves i dones, mai no hi vaig trobar cap cas en què a les noies i a les dones se'ls negués l'educació pel seu gènere o pel fet d’haver-se d’allunyar de casa per a poder continuar una carrera professional.
Certament, fins i tot al Rif, la regió més conservadora del Marroc, les famílies animen les seves filles a cursar una formació i una carrera, però dins de les normes culturals establertes: la ministra d’Educació de França, Najat Kacemi, és de Nador; Fatima Sadiqi, professora titular de Lingüística i Estudis de Gènere a la Universitat Sidi Mohamed Ben Abdellah, a Fes, el Marroc, també és de Nador, i d’altres dones amb estudis superiors del Marroc. Per exemple, a les meves germanes se'ls va permetre anar a Alemanya el 1999, quan tenien només 18 anys, per a ser independents i treballar. Com a professor i treballador social, sé que la majoria dels pares que no permeten que les seves filles vagin a altres ciutats per a estudiar ho fan perquè no tenen els mitjans econòmics per a anar a una altra ciutat.
A més, per a ells, l’educació universitària no és tan important perquè s’adonen que tothom acaba sense feina perquè n’hi ha molt poca, de feina, i has de treballar molt fort per a aconseguir-ne una bona de bona. Les seves filles acaben casant-se i, en acabat, se’n van a Europa, ja que l’atur al Marroc és molt elevat, i tenir una feina ja és difícil i molt menys una feina digna. La majoria de les meves companyes de professió van anar a parar a diferents ciutats per mitjà d’una oferta del Ministeri d'Educació, i la majoria d'aquestes dones, així com el seu homòleg, prefereixen la ciutat on es troben els seus pares, prefereixen viure amb els seus pares perquè els sous són baixos i volen estalviar diners en lloguer. Jo vaig acabar fent el mateix fins que me’n vaig anar a Catalunya.
Malauradament, hi ha algunes dones, com Hakima Abdoun, que volen aconseguir fama jugant a fer victimisme, jugant la carta de l’emancipació i també centrant-se en nocions d’orientalisme per arribar a algun lloc. És realment obvi que es tracta d’una generalització sentimental excessiva: l’enyorança que exhibeix en aquest text és inimaginable. Hi parla de dones musulmanes, que és absolutament ridícul, perquè les dones musulmanes són dones nord-americanes, franceses, indonèsies, pakistaneses, espanyoles, etc. Associa el patriarcat a la religió, de manera totalment equivocada i no tan ben informada. Si hagués dit que algunes famílies del Marroc (o d’algun lloc específic) ho feien, jo no tindria cap problema a admetre-ho, però la manera com ho fa em sembla totalment desencertada i serveix a la seva agenda de víctima. A més, adjudica aquests estereotips i prejudicis a les persones de fe islàmica.
És trist llegir realment com algunes d’aquestes dones pretenen ser feministes i lluitar per l’emancipació de les dones, mentre que, escrivint així, el que realment estan fent és el contrari, posant més problemes a d’altres dones. Estic fent el meu TFM (Treball Final de Màster) sobre l’obra de Fatima Mernissi anomenada 'Dreams of trespass: tales of harem girlhood', traduïda a la llengua catalana amb el títol 'Somnis de l’harem' per Columna Edicions, i també hi pinta les dones àrabs com a no lliures i submises. Aquestes dones francòfones com Fatima Mernissi es complauen amb la visió orientalista occidental de les dones del món islàmic per tal de treure’n profit.
Jo, en canvi, segueixo les tesis de Myriam François-Cerrah, Doctora per la Universitat d’Oxford amb una tesi sobre els moviments islàmics al Marroc, diplomada en Ciències Socials i Polítiques per la Universitat de Cambridge, Màster en Estudis Àrabs i professora de Política de l’Orient Mitjà a la Universitat de Georgetown (vegeu l'enllaç). Crec que l’article de Hakima Abdoun és enganyós i no es basa en cap estudi de fet, tot i que pot tenir bones intencions i parla d’experiències privades, i també és possible que lluiti per l’emancipació. Independentment de les seves intencions, el seu sentit de la justícia és injust amb els altres, i contribueix a alimentar estereotips i prejudicis cap a les dones musulmanes.
Podria haver estat més responsable en assenyalar dades i estudis, o esmentar que aquesta és la seva experiència personal, i potser no parlar d’altres dones. Tots tenim veu, tots només ens representem a nosaltres mateixos i hem de deixar de parlar en nom dels altres si no en sabem prou perquè crec que això és injust.
Aksil A. Belgharbi és rifeny, filòleg, professor d'anglès i està cursant un màster oficial d'estudis anglesos a la UAB.
