Dos llibres de memòries

M’assabento que, en pocs dies de diferència, aquest mes de desembre es presentaran, al Centre de Lectura, els llibres de memòries de dos reusencs: A contracorrent. Des del record fins al present, de Joan Ballester, i Blava aparença, de Maria Dolors Vallverdú. La notícia és digna de comentar per diverses raons: perquè els seus autors són persones representatives de la nostra societat, perquè estan vinculades estretament a l’àmbit cultural i perquè, amb aquestes publicacions, es demostra la vigència del gènere memorialístic, actualment valorat en justa mesura -pel testimoniatge i pels matisos personals que aporta a la història col·lectiva-, i del qual a Reus ja comptem amb exemples d’alta qualitat.

Joan Ballester, que va ser president del Centre de Lectura en el període 1989-1995, participa assíduament en l’entramat cultural de la ciutat. Maria Dolors Vallverdú, poeta de categoria reconeguda, és membre de les juntes d’Òmnium Cultural Baix Camp i del Centre d’Amics de Reus. Com que no he tingut encara l’ocasió de llegir aquests seus llibres, no en puc fer cap ressenya, però sí que, emparant-me en la trajectòria dels autors i en bones fonts, que m’han comentat que el contingut d’ambdós volums és atractiu i interessant, goso, a priori, recomanar-ne la lectura.

El cas és que aquesta feliç doble notícia literària em porta a constatar un cop més que, a Reus, hi ha una activitat cultural molt potent. Però és una activitat poc aprofitada, perquè, encara que se’n fa bona difusió, la cosa no sol anar més enllà: la recepció del producte és discreta –si no escassa– i, doncs, la promoció posterior se’n ressent. M’explico: no és gens difícil assabentar-se que tindrà lloc una conferència, que es presentarà un llibre, que s’inaugura una mostra d’art, que hi ha un concert, que es fan lectures poètiques i dramatitzacions...; quan no se’n fa publicitat a través dels mitjans de comunicació, ja se n’ocupa la xarxa internauta. Aquest no és el problema. El problema és que manca un mitjà dedicat explícitament, i periòdicament, a informar del tema un cop s’ha esdevingut i que ho faci, a més, amb rigor i esperit crític. Un mitjà que ens n’aporti dades i detalls a fi que puguem fer-nos una idea de tota la feina, de tot l’esforç i de tota la il·lusió que hi ha darrera d’aquestes manifestacions culturals -i no em refereixo només a la literatura- que, de vegades, sembla que són bufar i fer ampolles -no diré que en algun cas no sigui així, ja sabem que la qualitat, de vegades, és qüestionable- quan, en realitat, hi ha tot un procés d’elaboració i d’organització que s’obvia -o s’ignora- amb excessiva simplicitat.

Resumint: proposo, suggereixo, que oferim a la cultura -en aquest cas advoco per la nostra, la local, la que es produeix aquí- un espai de recepció, d’anàlisi, de crítica i de diàleg. Un espai ferm, sense desmerèixer els pocs amb què ja compta –i que són d’agrair.

Fina Masdéu és filòloga.