Cookie control
Dimarts, 19 de Novembre de 2019

Dues setmanes amb la por canviant de bàndol

29 d'Octubre de 2019, per Jordi Martí Font

Fa dues setmanes que la sentència del procés ha desencadenat un moviment de resistència civil a Catalunya que ha creat un nou relat absolutament democràtic i en defensa de les llibertats, però alhora ferm davant de l'autoritarisme a què l'estat ens té acostumades. Es tracta d'un moviment que en bona part ja no confia en els que s'autoanomenen representants polítics per treure les castanyes del foc, però sí en el dret a decidir de totes i cada una de les persones. I sempre que això passa, sempre que torna a passar, aquest poble demostra que sap de què parla, perquè històricament l'autoorganització per fer front al poder i dir-li que no el necessitem ha estat un fet diferencial català, molt més que el tan propaganditzat 'seny'.

Queda clar que Pedro Sánchez, Buch, Torra, Marlaska, 'BOCS', Ciutadans o el PP són part del mateix problema: l'Estat espanyol irreformable blindat amb una Constitució que només poden canviar els amos econòmics. No importa com es diguin, ni tan sols de quina part diguin que estan, són part del problema perquè fan impossible triar el nostre futur democràticament i es creuen garantia del manteniment d'un status quo que es nega a cap canvi que no sigui esdevenir més repressius i més violents contra les persones. La violència de l'Estat (i la Generalitat també és estat), explicitada i concretada per part de tots i cada un dels cossos policials amb tota mena d'armes per tal de fer tornar la gent a casa, no ha funcionat per aturar les mobilitzacions.

I no ha funcionat perquè al davant s'ha trobat un poble conscient i alhora irreductible, fart de ser xafat, de rebre només negatives i, quan gosa fer quelcom de forma pacífica i democràtica, veure els seus líders socials i polítics condemnats a cent anys de presó. Fartes de repressió. Hem viscut fets que mai no haguéssim pensat que viuríem. Centenars de milers de persones caminant cap a Barcelona, emulant la Marxa per la Llibertat dels anys 70 i demanant, un cop més, llibertat; una resistència absoluta a primera línia a Tarragona, Barcelona, Girona, Sabadell o Lleida davant de la violència policial; la defensa dels activistes que s'han enfrontat amb els violents (tots amb placa i només alguns amb uniforme) des del convenciment que cal cuidar-nos totes i tots; centenars de mobilitzacions en defensa del dret d'autodeterminació, contra la violència policial, en defensa dels seus fills i filles segrestats per l'Estat, arreu del territori, amb gent que ha tallat carreteres, aeroports, vies del tren i el que calgui; una vaga general i vagues sectorials, sobretot en l'ensenyament, que ha estat capaç d'aturar-ho tot; manifestacions de centenars de milers de persones; la reivindicació d'un passat de mobilització constant que és assumit ara amb orgull i felicitat, sabedors que tot el que tenim ho hem aconseguit lluitant; el trencament de la normalitat i, sobretot, saber que el que fins ara hem viscut és no res si ho comparem amb el que viurem...

I l'estat ha actuat de l'única manera que sap: amb violència en gairebé de totes les formes que coneixen i amenaçant que el que vindrà si no creiem serà l'hecatombe total. Utilitzen, ara, les amenaces, l'explicació falsa que el moviment és violent (amb més violència que no hi havia al País Basc, diu Marlaska) per anar cap a acusacions fora de mida per intentar crear més i més por. Davant del feixisme que l'estat ensenya perquè res més sap fer, nosaltres fem i farem allò que sempre hem fet: continuar endavant i tenir clar que no deixarem ningú enrere. Cap pres ni presa pot deixar de tenir el nostre escalf perquè qualsevol de nosaltres podria estar avui tancat a la presó. I quan tanta gent podria ser a la presó és clar que allò que sobra és la presó. Vindran molts altres dies de ràbia i moltes altres formes d'enfrontament no necessàriament violentes, i continua sent ben clar que l'únic que ara pot aturar, de moment, aquestes mobilitzacions és una amnistia per als presos i les preses (totes), el reconeixement efectiu del dret a l'autodeterminació i una ampliació gran i real dels drets socials. No tenim por i és per això que els carrers seran i són sempre nostres, de totes i tots.

Mai violència contra les persones però sí autodefensa davant dels professionals de les porres i les bales de foam o de goma. Som només al principi, perquè si demà ens convoquen a assaltar el cel o a un partit de futbol, estigueu segures que hi anirem, que hi serem, per moltes amenaces que ens facin. La por, ho sap tothom i no és profecia, està canviant de bàndol... però el nostre objectiu és que no hi hagi por ni bàndols.

Jordi Martí i Font és escriptor i periodista. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Ganxet  30 d'Octubre de 2019

Juan

no se esfuerce, ademas ha tenido suerte que no le han censurado pasa muchas veces cuan al censor no le gusta lo que se comenta, se ve que no todos tenemos libertad de expresion, solo ellos.
Es el manera con el que les han adoctrinado, eso si, ellos son los mas democratas del universo.

Juan  29 d'Octubre de 2019

nada de nada

hay que sacarse de encima el fanatismo y esta bilis que muchos traen encima y mirar que con estas actitudes están destrozando toda la economía del país, que muchos de los que protestan seguro que dejaran de trabajar, que muchas empresas ya dejan de invertir en catalunya, que muchos turistas ya han anulado sus estancias, que hay cruceros que se desvían a otros puertos, que estas promociones de estudiantes seguro que serán señaladas para un futuro trabajo ( abstenerse los de la citada promoción ), vamos que es una locura lo que nos están haciendo en nuestro país y recuerden que lo están hundiendo