Cookie control
Divendres, 29 de Maig de 2020

El calendari ple d’hores

17 de Setembre de 2015, per Mercè Prunera Mas

Sant tornem-hi. Tornem a la rutina. Oficialment la vida nova comença al gener, el mes dels propòsits, però a la pràctica és al setembre quan encetem l’any nou.  Quan empaquetem l’intent d’hedonisme assajat a la residència d’estiu i obrim l’agenda. El Corte Inglés ja ha marcat l’hora de tornar al cole. Tic tac tic tac tic tac. 14 de setembre. Els nens a l’escola, els grans al gimnàs, tots a la feina. Davant nostre es desplega tot un calendari ple d’hores.

És moment de tornar a l’ordre, a la seguretat dels horaris. Dos cops per setmana pàdel, un gospel, l’altre a córrer i el que queda lliure al súper. Diumenge farem paella, dilluns les sobres, dimarts llenties, dimecres peix, dijous pollastre i divendres congelat. Dos peces de fruita per dia. Dissabtes farem dissabte sense descuidar-nos d’incloure en aquesta tasca el coit conjugal.

És costum afanyar-se a dissenyar setmanes repetides en sèrie per no haver de veure un munt de dies sencers que s’acosten com una amenaça. I trufar el calendari d’esdeveniments per disfressar-ne la monotonia. Com la Senyora Dalloway, aquell personatge de Virginia Woolf que es dedicava a fer festes per tapar el silenci. Per enganyar el tedi de l’existència. Ni ella ni nosaltres suportaríem el pes de les hores de tot un any sabàtic i fem el cor fort: en quatre dies serà Nadal. La pròxima fita al calendari, 25 de desembre. Fum, fum, pautant els dies de festa en festa la vida es va esfumant.

Entre mig cauran aniversaris,  algun casament. Hi haurà Lliga de tubol, hi haurà Champions. Després de Nadal les rebaixes, el Carnaval, Setmana Santa,  Comunions, Sant Pere i ja haurem fet l’any. Així son els temps feliços, la pax romana que en deien quan l’imperi es dominava des del sud d’Europa: Avorrits.

Als 80, acabades les guerres de la primera meitat de segle XX, Montserrat Roig escrivia que l’Europa de l’oci era una Europa infeliç, on es menjava tots els dies i s’ignorava perquè s’havia de sobreviure. Després va venir la massacre dels Balcans i el monstre va tornar a ensenyar la cara. És cert. És trist. Ens ho han de recordar de tant en tant.

La vida sense gestes resulta tan poc estimulant com la bondat bovina. Al cap i a la fi la nostra és una espècie depredadora. Portem l’instint de fera codificat a l’ADN i quan tenim nostàlgia de batalla hem de conformar-nos amb la play i els partits de futbol.

Em sap greu contradir a Montesquieu en allò que el poble feliç és aquell sense història, però em sembla molt més realista la veritat incòmoda que pronunciava Montserrat. O la de Virginia Woolf quan a la pel·lícula Les hores defensava la mort d’un dels  personatges de la seva novel.la: Algú ha de morir perquè la resta sàpiga apreciar la vida. És en veure els ullals de la bèstia quan redescobrim la sorpresa d’estar vius. Mentrestant anem omplint els forats del calendari i la setmana vinent ja tenim preparada una bona festa per la Misericòrdia. 

Mercè Prunera Mas és escriptora.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (3)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

josep  18 de Setembre de 2015

Si Si, pero persones "boges"

Si Si, pero persones "boges" an fet mes mal que be,per aixo m·agrade al comentari de Merçe Prunera,que quiden a casa aquestes personas i sobre que callin de una vegada.i tornin a surtir als poetes-isas.

Rosa Vendrell  18 de Setembre de 2015

DE NOSALTRES DEPÈN...

De nosaltres depèn posar un pessic d'incertesa, aventura, improvització, dolce fare niente o bogeria a les nostres vides! Només les persones "boges" han aconseguit canviar el món...

josep  17 de Setembre de 2015

Graçies Merçe Prunera, per no

Graçies Merçe Prunera, per no parla de soberanisme,independencia,no sabs tu al be que fas.