Dijous, 28 de Març de 2024

El cas Welzel

02 de Març de 2015, per Xavier Joanpere Olivé

Era un dissabte gris, de cel encapotat, i als carrers de Barcelona s’escoltava el silenci còmplice de la gent que se sentia violada per l’anunci de l'execució immediata de l’anarquista Salvador Puig Antich.

La nit anterior al 2 de març havia arribat a la capital catalana el botxí Antonio López Sierra, confident del règim i malfactor intermitent, a qui l’alcohol li donava el coratge i valor per allargar la seva llarga llista de crims d’Estat.

Paral·lelament a la presó de Tarragona, Georg Michael Welzel, amb identitat polonesa falsejada, esperava la mort a la seva cel.la tot jugant a parxís amb el capellà Juan de la Cruz Badell.

A les 9 del matí del 2 de març de 1974, el condemnat va ser traslladat al lloc de l’execució. Allí l’esperava el botxi José Moreno Renomo amb un estat de plena embriaguesa. Feia anys que tenia aquest ofici però no l’havia exercit mai. Al voltant d’un quart de 10, després de forçar al pres a seure davant de la daga de l’execució, el botxí va posar en marxa la maneta que havia d’estrangular el reu. La inexperiència i l’alcohol van fer que clavés el ferro al coll del comdemnat i que el dolor i els crits retronessin pels murs de la presó. El botxí va repetir diverses vegades l’intent després de posar un sac a l’anella de l’artefacte a fi i efecte de fer un gruix, donat que Welzel tenia el coll molt prim.

L’execució va durar més de vint minuts, i és convertir en un infern en aquell matí de dissabte, fins al punt que un dels presents va donar diversos cops de puny al botxí pel que veien els seus ulls. Difícilment se sabrà com va acabar morint Georg Welzel.

A fi i efecte que mai sortís la veritat d’ aquells sòrdids murs, el comandant del tribunal que havia condemnat l’alemany, el militar Francisco Muro, va imposar la llei del silenci entre els presents.

Georg Welzel havia nascut a l’Alemanya de l’Est el 1944, i allí va créixer entre les mirades fredes de l’Stasi. Molt aviat va intentar creuar el mur i buscar altres horitzons. Aquest fet el va portar a intentar tres fugues fallides els anys 1964, 1967 i 1970. Finalment, el 16 de maig de 1972 va poder creuar la frontera en un intercanvi de presos amb la RFA. Poc se sap del seu deambular per Europa i els motius que el van portar a la Catalunya sotmesa al franquisme.

La seva fatalitat, però, va començar el 19 de novembre del 1972, quan el guardia civil Antonio Torralbo entra al bar del càmping Cala d’Oques de l’Hospitalet de l’Infant i sorprèn a Welzel parlant amb una cambrera. Welzel portava una escopeta i va creure que el guardia civil l’anava a detenir avisat per l’amo del bar i va disparar al funcionari, qui va caure ferit de mort.

Poc després d’intentar amagar el cos de l’agent, va agafar una granota de treball, va abandonar l’escopeta i va començar una fugida que acabarà a l’Ametlla de Mar. En aquella època, el bar on van començar els fets era sospitós de contraban i prostitució, i el regentava Gerard Van der Meulen, l’amo del càmping que, poc temps més tard, acabaria amb la seva vida inhalant gas butà fins que aquest li va provocar una paràlisi cardíaca. Això passava el 8 de juy del 1973.

Ingressat a la presó amb el nom de Hainz Ches comença un calvari que el conduirà a la pena capital. Diversos advocats varen assumir el cas Chez; l’ últim d’ells, a petició dels militars, va ser el tarragoní Jordi Salvá, jove inexpert, qui confessà que li van assegurar que si assumia la defensa del polonès, el tribunal canviaria la pena capital per la de 30 anys de presó.

Arribat el dia del judici, 6 de setembre del 1973, el tribunal militar va condemnar a Ches a la pena capital. Quatre mesos abans però la Interpol ja havia desvetllat al règim l’autèntica identitat del reu. És a dir, que el franquisme ja sabia que el condemnat es deia Georg Michael Welzel i no Heinz Ches. Malgrat aquest fet, el règim va preferir mantenir la farsa, donat que Espanya no tenia relacions diplomàtiques amb Polònia, i així esquivava un conflicte diplomàtic amb Alemanya, ja que Welzel havia sortit de la RFA.

El novembre d’aquell any, Henry Kissinguer, home fort dels EE UU, visità Madrid i s’entrevistà amb el succesor natural del franquisme, l’almirall Carrero Blanco, mentre ETA preparava l’atemptat que acabaria amb la vida de qui l’oposicio havia apodat com 'el Cejas’. La CIA i els serveis secrets nordamericans no van estar al corrent d’ allò que preparaven els abertzales? Per EE UU, el franquisme no era ja un destorb?

El cert va ser que la mort de Carrero Blanco va ser el detonant de la condemna a Puig Antich, el qual va tenir com a torna la condemna a Georg Welzel. Quaranta-un anys més tard, encara ens hem de preguntar qui va matar a l’apàtrida alemany?

Les respostes serien: el jutge instructor del cas Ángel de Aízpuru en representació del règim? Els EE UU no evitant l’ atemptat contra Carrero Blanco? L’Stasi alemanya amb les seves persecucions i a la qual va pertànyer la cancellera Angela Merkel?

La història està feta de memòria, però molt sovint d’oblit . Quaranta-un anys més tard, encara hi ha preguntes que només els serveis secrets espanyols, americans i alemanys poden respondre.

Georg Michael Welzel va ser un més dels represaliats pel franquisme, i avui encara, aquest franquisme genètic instal·lat a totes les estructures de l’Estat ens convida a l’oblit i al silenci còmplice.

Amb el pas dels anys, però, allò que jo sempre anomeno ‘causes pendents’ es converteixen en ‘causes obertes’, i saber el que va passar amb les víctimes del franquisme n’és una d’ elles.

 

 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics