Mentre ens veiem reclosos dins de l’espai domèstic, l’altre espai, el que sempre habitem, el del nostre cos, pateix una amenaça persistent així que d’alguna manera es pot dir que ens trobem doblement enclaustrats. Aquest estret vincle entre el cos i la casa, l’art i la cultura també l’han desenvolupat.
Pensem en les obres de la femme-maison de Louise Bourgeois per exemple, o en la teoria renaixentista sobre la primera cabana humana, que Filarete, l’arquitecte florentí, reprenent algunes idees del tractat arquitectònic de Vitruvi, va teixir basant-se en la suposició de què en el moment de l’expulsió d’Adam de l’Edèn plovia, i que l’home, per a protegir-se de les inclemències del temps, es va aixoplugar sota els seus propis braços instintivament, creant així el primer habitacle amb teulada de dos ales.
El fet és que el nostre cos és el nostre primer espai i per tant ens confronta amb els nostres propis límits, uns límits que tan aviat ens constrenyen com ens protegeixen. Resulta astorador comprovar com hi ha persones que habiten el seu cos com si aquest fos un temple, amb respecte i un sentiment de gratitud, d’altres s’obsessionen en canvi per modelar-lo. La gran majoria però s’hi acomoda més o menys de bon grat, sense valorar prou el fet que els seus mecanismes complexos formen part del miracle de la vida.
Aquests dies la crisi de la Covid-19 ha posat l’accent en la fragilitat d’aquesta casa que és el nostre cos. Hem pogut llegir tant a la premsa italiana com també en altres mitjans de divulgació mèdica d’arreu, una valoració dels resultats d’un test a gran escala que no només s’ha realitzat a les persones amb símptomes, sinó que s’ha estès també a la resta de la comunitat d’Islàndia. Aquesta illa de 364.000 habitants va ser un dels pocs països previsors en els primers moments de la pandèmia. Van començar a efectuar els tests de detecció a la població a principis de febrer. El fet que aquest país compti amb una empresa biofarmacèutica líder mundial en l’anàlisi del genoma humà, amb seu a Reykjavik, deCode Genetics, hi té sens dubte alguna cosa a veure. I ara els primers resultats provoquen una sorpresa majúscula: de tots els casos realitzats fins dimarts de la setmana passada que han donat positiu, la meitat d’ells han resultat ser d’individus asimptomàtics. No s’ha examinat la totalitat de la població islandesa, i per tant aquesta proporció del cinquanta per cent encara pot variar.
Ens aporta però una valuosa dada, si l’extrapolem a la resta de països afectats no deixa de ser en part una molt bona notícia, representaria que la taxa de letalitat del virus és molt inferior al que podia semblar en un principi. A més de reflectir la ingent capacitat de transmissió de la Covid-19, ens prepara també al que pot esdevenir en les properes setmanes, perquè si les xifres segueixen aquesta tendència durà a alguns, per no dir molts, a l’experiència, certament inèdita, de passar de víctima a botxí en un tancar i obrir d’ulls. Algú ho podrà fins i tot titllar de gran lliçó experiencial, perquè qui sap quants tindrem l’enemic a casa.
Repassarem aleshores les nostres anades i vingudes durant el confinament, potser ens avergonyirem d’haver sotjat acusadors a aquell desconegut amb qui ens hem creuat pel carrer, imaginant-lo portador del virus. Descobrirem així aquesta mesquinesa humana tan estesa que ens fa sempre pensar que som molt millor que tota la resta. I agrairem, i de quina manera, al nostre cos per no haver sucumbit a la malaltia mentre una gran esgarrifança recorrerà el nostre cos tot demanant-nos la misteriosa raó de tot plegat.
