Marina Llansana ha escrit: Els crims contra la humanitat no prescriuen, digui el que digui la justícia espanyola. És per això que demanem a la jutgessa Servini que no defalleixi en la seva lluita. La jutgessa argentina María Servini, instructora de la causa penal contra el franquisme, tenia previst viatjar aquest mes a Madrid per prendre declaració a víctimes del franquisme. Es tractava d’un tràmit judicial més dins la coneguda “querella argentina” que el 2010 van impulsar més d’un centenar d’entitats, fartes de la impunitat franquista i basant-se en el principi de justícia universal. Aquesta setmana la Fiscalia General de l’Estat ha obligat a suspendre les declaracions dels querellants al·legant que Espanya ja va fer en el seu moment la “llei d’amnistia” i que els crims estan “clarament prescrits”.
És un desenllaç previsible, tenint en compte que el Ministeri de Justícia no ha fet més que posar traves a totes les peticions de la jutgessa Servini, com la d’extradir 19 càrrecs franquistes per prendre’ls declaració, com Rodolfo Martín Villa, l’expolicia Antonio González Pacheco Billy el niño o l’excapità de la Guàrdia Civil Jesús Muñecas. Tots segueixen escarxofats al sofà de casa o, encara pitjor, en cadires de consells d’administració d’empreses semipúbliques. Així la justícia espanyola acumula una triple vergonya: la de veure com els familiars de les víctimes han d’anar a reclamar justícia a 6.000 quilòmetres de distància, la d’impedir que els culpables no hagin hagut de seure mai al banc dels acusats, i la de tancar la porta als morros a la justícia d’un altre país.
Els crims contra la humanitat no prescriuen, digui el que digui la justícia espanyola. És per això que demanem a la jutgessa Servini que no defalleixi en la seva lluita. Que vingui igualment. La societat civil i les víctimes i els seus familiars la rebrem, l’acollirem, li explicarem com perviu encara el franquisme. No serà en seu judicial, no podrà constar formalment al sumari, però segur que l’ajudarà a veure que important que és que no abandoni la causa. Els demòcrates farem el que calgui perquè cap Consuelo Madrigal mai no pugui parar els peus a una María Servini.
Sembla un fenomen ectoplasmàtic. Diuen que Franco va morir, però el seu rastre encara és perceptible, el seu llegat perdura. Com en les pel·lícules de por més tronades, Franco i Carmen Polo es passegen aparentment invisibles pels nostres carrers, els podem entreveure somrients en les finestres dels palaus, dels ministeris, de les grans avingudes, però també són presents a les cases més humils. Com els espectres de ficció, els arribem a intuir, fugaçment; quan ens hi fixem, les seves imatges desapareixen. I, tanmateix, han estat allà, són amb nosaltres. En l’últim pla de la pel·lícula sempre els veiem, amb una mirada burlanera, intimidatòria, i ell diu: ‘Lo dejé atado y bien atado.’ I, aleshores, esclata de la pantalla una riallada ensordidora.
És com allò de la nena de Poltergeist: ‘They’re here’; el Dictador mai no ha marxat. Fa més de quaranta anys, des que el Generalísimo va morir, que es fan exorcismes, es provoquen vomitades, alguns proclamen la fi de la fantasmada… Però res no és veritat, ell és aquí, els seus fills i els seus néts l’adoren; subvencionen una fundació a major glòria del seu estat repressor; ells mai no han condemnat la dictadura franquista, no perquè tinguin por que el fantasma se’ls aparegui, això ja els agrada, sinó per estricta convicció; alguns periodistes (sí, els Inda i els Marhuenda donen la cara, però la corrua és molt més llarga) fan veure que Espanya ha canviat molt, però de nit es troben en aquelarres espiritistes per mirar que Franco ressusciti: amb l’ectoplasma no en tenen prou.
