El futur del català

Ara resulta que el català, vull dir l'idioma, tindrà la subsistència molt poc assegurada en una hipotètica Catalunya independent. Ho sostenen alguns “unionistes” catalans i també alguns independentistes. Uns per raons òbvies i els altres per aquesta tendència al patiment que tenim els indígenes del país. No em facin repetir la sofisticació dels seus arguments. Representa, però, que la Catalunya amb ales pròpies haurà de fer, en l'ensenyament i en la vida pública, tantes concessions legals al castellà –usat per gairebé el cinquanta per cent de la població en alguns llocs–, i representa també que el bilingüisme haurà de quedar tan protegit i assegurat si ens volem presentar com un país respectuós, que per la famosa llei del més fort el català anirà quedant residual en una primera etapa fins a desaparèixer en una segona, que serà immediata. Posem al cap de vint anys. Fa quatre-cents anys que al català només li queden vint anys de vida expressiva.

Quan el català estava del tot perseguit i no servia ni per resar el parenostre a missa, no vaig sentir mai ningú afirmant que amb l'adveniment de la democràcia i amb la recuperació de l'autonomia el català es replegaria encara més i seria substituït pel castellà. Al contrari, que esperàvem l'alçament de llum en la tenebra, el retorn del nom de cada cosa i totes aquelles promeses estimulants que l'Espriu introduïa en els seus poemes. Va venir la democràcia, vam recuperar l'autonomia, i la normalització lingüística i la immersió escolar van ser i són un fet. Insuficient? Sí. Tant, que alguns pensem que en el pròxim alçament de llum ens serà possible incidir més en la normalització, en la immersió i en l'accés al ple domini de la terra. Hi haurà perills? Espanya ens envairà pacíficament amb uns Institutos Cervantes més apetitosos que el nostre Institut Ramon Llull? Sí, molt bé. Però nosaltres, que no farem fàstics als Cervantes, tindrem a la vegada més ressorts per defensar-nos. O no tenim confiança en nosaltres mateixos? Pitjor que ara, impossible. Cada dia ens obsequien amb una envestida contra la llengua i contra moltes coses que ens podrien fer feliços.

Els unionistes catalans que així s'expressen deixem-los a banda. Els independentistes cendrosos i patidors, que pensin en les conseqüències de l'alternativa. Hem arribat tan lluny i els coneixem tan bé que un vot negatiu o insuficient a la independència, a l'estat propi o com n'hi vulguem dir anirà associat a unes represàlies que potser sí que d'aquí a vint anys del català no en quedarà res.

Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.