Laberint. Aquest va ser el terme que va emprar el mateix president en funcions, Pedro Sánchez, per descriure la complexitat de la situació espanyola i les dificultats per sumar els diputats necessaris per assolir la investidura. Les segones eleccions generals en un any a l'estat espanyol no han servit per aclarir la possibilitat de formar un govern estable. El partit socialista va tornar a obtenir la majoria (120 diputats), encara que va perdre tres escons i uns 800.000 vots en relació amb els comicis d'abril. Un dels canvis més rellevants, va ser l'enfonsament de Ciutadans, un partit que s'autodefineix com de "centre liberal" però que en realitat governa en comunitats i municipis en aliança amb partits dretans. Després de les eleccions d'abril, va girar la seva política amb la intenció d'encapçalar el bloc dretà. Això el va convertir en un partit de posicions erràtiques. La suma d'errors li va provocar una caiguda en picada a les eleccions de novembre. Va perdre dos milions i mig de vots i de les 57 banques que tenia al parlament es va quedar només amb deu. Després d'aquests resultats, va renunciar el seu líder i candidat presidencial Albert Rivera. Va dir que abandonava la política. Ni tan sols va intentar explicar les causes de l'ensorrament. Després d'ell se’n van anar altres membres de la direcció. Veurem si el partit aconsegueix sobreviure a una derrota tan concloent. Molts d'aquests vots perduts per Ciutadans, van migrar al Partit Popular que va augmentar 23 diputats, passant ara a tenir 89. L'altre resultat rellevant el passat diumenge 10, va ser l'espectacular avanç de VOX, un partit d'extrema dreta que va augmentar gairebé un milió de vots i tindrà 52 escons. La seva posició contrària als independentistes catalans i el rebuig de la immigració, van influir a aconseguir aquest increment.
Ara, més difícil que a l'abril
Per la seva banda Unides Podem va tenir una pèrdua de mig milió de vots. El fet de no haver arribat a un acord els dos partits d'esquerra després dels comicis d'abril, va penalitzar en vots - en suport popular - tant a Podem com al PSOE, però d'una manera més contundent al partit que lidera Pablo Iglesias que va perdre set escons (de 33 va passar a 26). És cert que durant les negociacions després de les eleccions d'abril, es va perdre una oportunitat, perquè llavors semblava més accessible accedir als suports necessaris perquè Sánchez fos investit. I a més s'hauria evitat el desgast electoral. Però la insistència d'Iglesias d'entrar al govern en coalició i la desconfiança de Sánchez, van determinar que finalment el PSOE descartés la possibilitat d'acords. Abans d'arribar a aquesta ruptura, es van creuar acusacions públiques i es van retreure mútuament la responsabilitat del fracàs. Sánchez potser va pensar llavors que en una nova convocatòria sortiria reforçat. No va ser així, no solament per al PSOE sinó per al seu futur aliat en la coalició.
Acord exprés
La sorpresa es va produir 48 hores després dels comicis, quan després d'una convocatòria urgent a la premsa, Pedro Sánchez del PSOE i Pablo Iglesias per Podem van anunciar que havien arribat a un acord de govern. El que no havien aconseguit en diversos mesos, el van aconseguir el temps rècord. I en aquest cas, després d'un acord programàtic ja conversat durant l'estiu europeu, es va anunciar que Podem formaria part de govern. Fins i tot amb la possible designació de Pablo Iglesias com a vicepresident i tres ministeris per al seu partit, encara que això només són transcendits. Els punts principals del document signat públicament, van ser -entre altres- creació d'ocupació, combatre la corrupció, dret a una mort digna -eutanàsia-, defensa de la diversitat, manteniment del nivell de les pensions, i justícia fiscal (que els que més guanyen, més paguin). I sobre un dels temes més crítics que té Espanya, la situació creada a Catalunya pels partits independentistes, l'acord indica: impulsar la convivència i buscar una solució política al conflicte. Cal tenir en compte que aquests dos partits, PSOE i Podem són els únics amb possibilitats de governar que sostenen que la sortida del conflicte ha de ser a través del diàleg, sempre dins de la Constitució.
La coalició necessita suports
El que passa és que la suma dels seus escons (PSOE+ Podem) no és suficient per aconseguir la investidura de Sánchez. Compten amb el suport d'alguns partits menors, però serà decisiva la posició dels partits catalans, particularment d'Esquerra Republicana. Segons s'abstinguin, votin a favor o en contra, decidiran si aquesta coalició podrà o no governar. El camí per aconseguir aquesta majoria té molts obstacles: d'una banda els independentistes exigeixen parlar sobre un possible referèndum legal i vinculant, i de l'altra, dins mateix del PSOE, antics dirigents com Felipe González o els anomenats "barons" (són presidents d’algunes comunitats que fa anys que estan en el càrrec) s'oposen a qualsevol acord amb els independentistes. També l'expresident Aznar, que qualifica d’"antisistema" la coalició "dels que volen destruir Espanya". Proposa una aliança "constitucionalista" de PP amb el PSOE, però sense Pedro Sánchez al davant. Estem davant de dies de consultes i negociacions, perquè la intenció de Sánchez és arribar a un acord ràpid com el que va fer amb Podem. Vol allunyar la possibilitat d'haver de convocar unes terceres eleccions generals. I evitar interferències dels sectors econòmics que temen que el futur govern posi en risc alguns dels seus avantatges, entre ells grans empreses, corporacions privades que controlen serveis bàsics com energia o comunicacions, o els grans bancs, o especuladors immobiliaris com els anomenats "fons voltors". A tots aquests sectors representa la proposta d'Aznar.
Esquerra, "progressisme"?
Dubtes: encara que el bloc es consideri "d'esquerra", en realitat el PSOE és un partit que té més d'un segle d'història, i que actualment pertany al bloc de la socialdemocràcia europea. Denominació d'origen que tampoc defineix suficient, perquè aquest corrent s'ha desdibuixat molt en les últimes dècades, deixant en el camí alguns dels seus principis fundacionals. Històricament cada vegada més lluny de personatges i conductes com les de l'assassinat Olof Palme a Suècia el 1986. Per la seva banda, Unides Podem, després d'una arrencada espectacular en les europees de l'any 2014, i una entrada al Parlament espanyol amb 69 diputats i més del 20% dels vots el 2015, ha anat perdent suport electoral i la seva estructura interna s’ha anat debilitant. També es van desfer algunes de les plataformes que amb criteri transversal s'havien aconseguit en diferents territoris de l'estat. Diversos dels que van acompanyar a Iglesias en la fundació de Podem, van anar deixant la direcció i allunyant-se del partit. L'organització de base interna no va arribar a desenvolupar-se i en definitiva es va consolidar una estructura que malgrat que la seva aparença participativa en realitat funciona a partir d'un lideratge que es converteix en direcció vertical, exercit per Pablo Iglesias. Es reiteren així els vicis polítics de l'antiga Esquerra Unida, pràcticament absorbida ara per Podem. Malgrat aquestes circumstàncies, la jove formació que va néixer amb vocació de "prendre el cel per assalt", continua representant un important espai polític a l'esquerra del PSOE. I tot i que amb entrebancs, sembla haver trobat "pis" en la seva caiguda electoral. Aquesta possible experiència de co-govern, posarà a prova la seva veritable capacitat de gestió i la seva habilitat per pactar. Fent referència a les seves presses verbals, un dirigent basc li va recordar a Iglesias que el cel no es pren per assalt, "es pren núvol per núvol". Potser el suggeriment sigui útil en aquesta nova etapa. Els que van votar per un govern progressista, esperen que aquesta vegada s'arribi a la investidura. En aquest cas, seria el primer govern de coalició des de la restauració democràtica i parlamentària de 1978. I una experiència progressista similar a la de Portugal, encara que en aquest cas no amb suports puntuals, sinó en coalició de govern. Les pròximes setmanes revelaran si hi ha sortida per al laberint espanyol.
