Cookie control
Dimecres, 21 d'Octubre de 2020

El més fals dels animals

29 de Novembre de 2019, per Fito Luri

Pujo les escales a poc a poc, he d'arribar a dalt de tot en òptimes condicions. Duc a sobre la clau vella que ha obert tota la vida la porta del terrat, la típica clau antiga, gran, i de ferro, difícil de perdre, tot i que per segons qui també pot ser molt fàcil.

Empenyo la porta i el sol m'aclapara, em trec les sabates i la rajola vermella del terra m'escalfa en ple hivern. És una escalfor agradable que traspassa els mitjons mentre m'arrepenjo a la barana per mirar el voltant, miro com transcorre el dia a dia a la meva ciutat, veig com els límits de la frontera local delimiten a la perfecció aquest món intern de les ciutats i els pobles, aquest dia a dia carregat de matisos i mentides, d'alegries i enyorança, d'amor i tristesa.

Observo com la vida tria els camins més inhòspits i els més planers, les pujades més dolces, i les baixades més cruels. Tothom amb les seves aventures i desventures.

M'aturo a la porta del bar Miami, des d'aquí a dalt puc veure amb claredat qui hi entra i qui en surt. Conec a tota la parròquia que fa ús de la religió del Miami, la religió que s'anomena; 'deixa't estar d'hòsties', la religió que convida a viure de manera real, amb els seus pros i contres, la religió que et fa creure en tu mateix, la que et mostra quin és el camí, sigui fàcil o no.

Segueixo resseguint portes i finestres, voreres i aparadors, contemplo amb quietud la rutina de les persones veïnes, el seu pas ràpid o lent, dels transeünts que passen pel barri, i dels turistes que el descobreixen. Llavors és quan també miro amb ulls de turista i veig que hi ha racons que si els veiéssim amb la càmera penjada al coll i a mil quilòmetres de distància, els fotografiaríem sense cap mena de dubte.

Em poso les sabates de nou, i mentre les cordo penso a baixar a fer un cafè al Miami, allà on els fets et ressituen per continuar el dia des de l'equilibri i el somni, entre la fantasia i el desig, al ben mig de la crua realitat.

La conversa sempre és rica, perquè és viva, les converses vives estan carregades de sinceritat i reflexió, per tenir una conversa ben viva no cal ser un lletrat, o bé un matemàtic, només cal mirar la vida amb els ulls que s'ha de mirar, amb el respecte que cal, però sense por, deixar-se anar per on ella et vol dur, sense lluitar contra les seves intencions posades totes en un plat anomenat destí, i que ens agradi o no ens acabarem menjant.

Al Miami no hi ha xarxes socials, ni selfies, no s'immortalitza tot com si no hi hagués demà, i sobretot no s'explica res cara en fora per mostrar una vida que volem que vegin els altres, i que no vol dir que sigui la vida que tenim i vivim realment, algú ho ha fet de tant en tant, és clar, i jo el primer, però amb el temps veus que al Miami no cal, no s'ha de penjar res, només els hàbits per poder formar part d'aquest grup de pecadors.

Començo a beure el cafè a poc a poc, mentre escolto com la resta explica les seves batalles respectives, trobant en aquell precís instant el sentit de tot plegat, viure com s'ha de viure, donant importància a allò que té importància, fent una degustació amb les orelles i la mirada per saciar l'anima.

Surto al carrer pensant que entre el meu terrat i el bar Miami, hi ha un altre món que tot i que pensem que és real, és el més fals de tots, i totes les persones estem al ben mig.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics