Dilluns, 03 de Juliol de 2017

El 'niet' nuclear del 1962

Des d’Alforja (Baix Camp) –on va néixer l’autor el 1944– m’arriba el llibre Niet. El no de Vasili Arkhipov que va salvar la meva vida...(i la teva), escrit per Gerard Salvat –amb pròleg de Miren Etxezarreta– i editat per Silva editorial, fundada pel periodista i poeta tarragoní Manuel Rivera. Es tracta d’una extensa i intensa investigació sobre els fets de l’anomenada crisi dels míssils a Cuba, l’octubre del 1962, en plena guerra freda EUA-URSS, amagats al món durant 40 anys i que van començar a saber-se, el 2002, a la Conferència de l’Havana, on “es va fer pública l’existència del capità Vasili Arkhipov i la seva actuació decisiva, per al bé i la salut de tots nosaltres”.

Quina va ser aquesta “actuació decisiva”? Doncs, ni més ni menys que la negativa (el seu niet) a empunyar el botó nuclear des d’un dels set submarins soviètics, el B-59, a 300 metres de profunditat en les aigües del mar dels Sargassos, davant de Cuba i, per tant, al costat d’Estats Units. Una història que hauria pogut provocar, segons tots els indicis, una conflagració nuclear d’abast mundial i que es desenvolupà, com diem, en aigües subterrànies del mar cubà entre els submarins soviètics i les forces aèries i navals d’EUA, les quals –com sempre amb la CIA per entremig– continuaven fustigant el règim des del mateix moment que Castro, el 1959, arribà al poder.

Hi havia el precedent –dintre la carrera armamentista de les dues superpotències– de la instal·lació prèvia, per part dels EUA, de bases de míssils amb caps nuclears a Turquia, a quatre passes de Moscou, una situació que els soviètics van contestar amb la instal·lació d’uns sistemes semblants a Cuba. I d’aquí a la crisi d’octubre del 1962, un pas. Mentre en aquells dies –del 13 al 28–, els presidents Kennedy i Khruixtxkov s’intercanviaven cartes i els diplomàtics i experts dels dos països assessoraven els governs respectius, a les profunditats marítimes de la costa cubana es lliurava una batalla, i no només de nervis (que el llibre detalla amb tot dramatisme), que hauria pogut conduir a la fatídica MAD (destrucció mútua assegurada), àncora de salvament de què EUA i l’URSS s’havien dotat perquè cap dels dos comencés la delirant cursa cap a la destrucció de la vida sobre la terra. No els interessava a cap dels dos, i menys als EUA, que van fer de l’armament un dels seus distintius econòmics, encaminats a fer seguir els soviètics i els altres per aquest mateix camí, aquesta cobdícia del capitalisme que condueix, com assenyala l’autor, a l’“Estupidesa Integral”.

El llibre de Salvat, des de les bombes sobre el Japó als temps actuals, recorre les tensions i conveniències que uns i altres han seguit en aquesta estratègia planificada de “construir per destruir”, si pensem que, fins fa deu anys, i segons la carta de 1.800 científics al president Bush, “encara hi havia el potencial equivalent a 200.000 bombes d’Hiroshima a punt d’esclatar”. Aquest remarcable volum ha ocupat els últims quinze anys de la vida de Gerard Salvat: lectures diverses (documents desclassificats, papers de Noam Chomsky on es fa referència a Arkhipov), viatges (fins i tot a Moscou amb visites a la vídua), cartes als diaris, converses amb uns i altres. I tot entre avellaners i melmelades artesanes, què més voleu?

Xavier Garcia és escriptor i periodista.

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges