Massa escarafalls arran de la primera crisi pública de Podem. Massa ressons i amplificacions per un fet ben habitual en la vida dels partits polítics i de les dinàmiques institucionals. Honestament, quin és el partit que pot tirar la primera pedra en moments de tanta inestabilitat i tantes transformacions arreu? El gran ressò mediàtic de les dificultats de Podem sembla produir-se amb una intensitat directament proporcional al ràpid èxit polític de la jove formació i alhora a la força d'un missatge que ha tingut la virtut de canalitzar eficaçment bona part del malestar social i polític d'una ciutadania vulnerable.
Miro Podem amb simpatia i amb una respectuosa distància, ben allunyada de la mirada satisfeta del “ja ho deia jo...” o del “què es pensa aquesta jovenalla que ens està tocant el voraviu...” Hi ha molts aspectes a valorar. Han donat paraula al malestar social i han canalitzat forces desvetllades cap a camins organitzats i reglats. Han fet servir paraules i debats en lloc de bastons i rocs. Hauríem de reconèixer tota la violència que ens han estalviat.
Han commogut el panorama polític en introduir noves formes de treball col·lectiu. Han canviat el mètode: el com fer política en obrir-la a la participació, a l'atenció al carrer, a necessitats concretes de la gent que ha trobat aixopluc a les seves inquietuds mentre no rebia resposta dels estaments que haurien hagut de fer-ho. Ha estat i és encara una bona lliçó. Però no puc deixar d'assenyalar el que em manca i desagrada: no han explicitat prou el què: els objectius de la seva activitat. En intentar desdibuixar les diferències entre dreta i esquerra (que inclouen o no els objectius d'igualtat i justícia i llibertat) se'ns han desdibuixat els continguts. Sabem quins mètodes empren però no quins programes defensen. I alhora, en fer un tall contundent entre els de dalt i els de baix, en etiquetar de “casta” els uns i de “poble” els altres, posen al mateix sac banquers i polítics netament corruptes amb polítics, activistes, organitzacions i líders decents que han col·laborat a construir un país vivible malgrat que ara sigui tan imperfecte i injust, pel qual s'ha de continuar treballant. Amb aquesta divisió horitzontal desautoritzen moltes veus i molts sabers. Qualsevol categoria simple separa i aïlla mentre idealitza el que queda fora d'aquesta categoria, causant la deslegitimació de la paraula de la ciutadania que procedeix del tram social etiquetat. No és estrany que molta gent de bona fe es molesti, bo i comprenent que els errors i els mals hàbits es paguen sempre i que és bo que hi hagi qui ho recordi.
Hi ha més: la manca de matisos en l'etiquetatge porta en el seu si un destí perillós. Perquè, en democràcia, cal que la complexitat social tingui la seva expressió en les organitzacions que anomenem “partits”. I que es tradueixi en els Parlaments. I això implica complexitat, requereix aprendre a negociar per produir legislacions ajustades al sentir plural de la gent plural. No crec que dividir la societat en bons i dolents, en els de dalt i els de baix, en la casta i el poble, malgrat resulti fàcil d'entendre i emocionalment satisfactori, ajudi a cohesionar la vida ciutadania i a aprofitar degudament l'experiència i el saber de bona part de la ciutadania que treballa honestament.
El conflicte que ha portat a la renúncia d'un dels líders de Podem, no té res d'estrany ni de nou en la vida política. És un conflicte propi de tot partit decent que expressa la contradicció entre els models ideals i la crua realitat. Està sempre present en la pràctica de la gestió d'assumptes col·lectius. I es nodreix, a més, de molts intangibles que actuen sense ensenyar la cara en públic: emocions, dinàmiques de grup, ambicions, rivalitats, actituds ètiques... Però d'això en parlarem un altre dia.
Dolors Renau és psicòloga i escriptora.
