Cookie control
Dijous, 13 d'Agost de 2020

El poeta Xavier Amorós

01 de Febrer de 2017, per Jordi Llavina

Divendres vaig anar a visitar, a Reus, Xavier Amorós, acompanyat de l'amiga Elena de la Cruz, professora i editora. Havíem coincidit un dia de fa dos o tres anys al Centre de Lectura, però jo tenia moltes ganes de coneixe'l en persona. Gran conversador, m'hauria agradat veure'l en acció a la seva botiga de teixits, Les Amèriques, al carrer de Llovera, que va abaixar la persiana l'any 1982. Ens explica que era una botiga en què, a banda les consuetudinàries transaccions comercials, s'hi enraonava molt. Un dels seus llibres de poesia du, justament, el títol de Guardeu-me la paraula: i és que antigament els tractes entre la gent de bona fe es tancaven amb la paraula. Ni firma, no calia!

No sé si tractar en Xavier de vós, com escauria, o de vostè, com segurament acabaré fent. De seguida, però, ell em convida al tuteig, i jo, tot i que en algun moment titubejo, segueixo el seu consell. La primera notícia que en vaig rebre fou gràcies als dos poemes que apareixien en la cèlebre antologia de Castellet-Molas: “Ara sóc a la falda de casa. / Una sentor de pa m'obre la gana / i els crits dels fills / m'estiren per les mànigues.” Tinc la primera edició d'aqueix llibre, de títol ja consignat, adquirit fa temps al llibreter Ramon Costa, de Vic. En un revolt de la conversa, en Xavier ens parla dels garrofins, les llavors de les garrofes (i evoca l'expressió fer la farina blana). És un home que conserva el do de gents del comerciant que va ser. Ara es refereix a les cabretes, uns cargols grossos, de closca blanquinosa, que feien de tall per als arrossos. Més tard, evoca una mala experiència amb la neu, que remunta a la seva infantesa, a Pradell de la Teixeta, el poble de l'avi patern, quan va patir-hi els efectes d'una senyora nevada gaudida amb mitjons desengreixats. També ens fa saber que, a deu anys, al col·legi reusenc de la Sagrada Família, ell mateix va ensenyar a llegir Joan Ferraté (“el savi; el Gabriel era el geni”), només un any més jove que ell. I recorda, encara, amb emoció, l'obra de teatre que ha compost, amb fragments de les seves memòries, Dolors Juanpere.

I, de bell nou, Pradell, “el bressol on no vaig néixer”, “la deu mateixa de l'aigua”, poble al qual va dedicar els dotze poemes immortals d'Enyoro la terra (1959), reeditats el 2013 per Obrador Edèndum: “Sóc al Pradell de les cinc del matí / [...] i començo a comprendre / el perquè de les coses meves.” Rememora les boires que seguien els rius i que arribaven a aquest poble tan pintoresc del Priorat. L'Amorós té un somriure que fa honor al seu cognom. Abans de marxar, em regala Antologia poètica (1940-1964), i, en la dedicatòria, hi posa que ens hem conegut massa tard. Tornant a Vilafranca, em conformo pensant que val més tard que mai. I confirmo que, més de trenta anys enrere, coneixent el poeta, jo ja vaig començar a conèixer l'home.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges