El punt de transgressió

Hi ha algunes veus, impacients o tramposes, que han retret a Artur Mas que no s'hagi plantat davant del Tribunal Superior de Justícia. “Ha arribat el moment de dir prou!”, proclamen. Al seu parer, el president s'hauria d'haver negat a acudir-hi per respondre de la querella que li han interposat la fiscalia i allò de les Manos Limpias. O hauria d'haver-se inculpat en la declaració de manera encara més contundent: “Sí, sóc jo qui va desobeir el Constitucional.” Això voldrien que hagués passat.

Els segons, els de la trampa, potser el que més desitgen és la inhabilitació d'un president que no han pogut derrotar a les urnes. Els primers, els impacients, poden tenir una certa raó. És una qüestió d'estratègies. Ells en tenen una i Mas en té una altra. Per ara, totes les “desobediències” han estat apamades i limitades. Ni el govern de la Generalitat, ni el seu president, ni el Parlament han “desobeït” encara el marc legal general espanyol o l'han intentat substituir per un marc propi. Ara mateix potser un dels punts que debaten la CUP i Junts pel Sí és exactament la definició del punt de transgressió democràtic necessari per començar a “desconnectar-se” de l'Estat.

Artur Mas podria haver aprofitat la citació davant del Tribunal Superior per concretar-lo. Però hauria estat una decisió personal que alguns haurien vist com una maniobra en profit propi. Per pressionar la CUP, per exemple. Potser sí, potser cal esperar per fer el pas decisiu amb el màxim consens polític i social possible.