Dijous, 28 de Març de 2024

El vermut

19 de Maig de 2015, per Manuel Cuyàs

Fa poc em van dir que per ser modern m'havia d'apuntar al gintònic, i quan m'ho rumiava i hi donava voltes, em comuniquen que ara la moda imposa prendre el vermut. No l'aperitiu: el vermut. Deu ser veritat, perquè dissabte al matí vaig assistir a un debat electoral sobre cultura que es va celebrar “tot fent el vermut”, i també perquè l'editorial que em publica els llibres ha decidit que el pròxim el presentarem a la premsa no com vam fer amb l'anterior, amb un esmorzar a base de pastes i cafès, sinó amb un vermut. A mi la paraula vermut i l'acció de fer-lo em traslladen a la infantesa.

Cap a l'hora de dinar del diumenge la gent adulta s'entaulava als bars de la Rambla i es feia servir un vermut amb quatre patatones, unes olives farcides o unes cloïsses que navegaven en una sala vermella. Dic farcides i cloïsses però en realitat dèiem rellenes i almejas. No ens vam fer fabrians fins que es va imposar la normalització lingüística que ara alguns es volen carregar. Tornarem a l'almeja? La salsa vermella, en comptes de venir envasada de ca l'Espinaler de Vilassar de Mar, se la feia cada bar, algun amb molta intenció. El vermut era vermut. Vull dir Martini, Cinzano o les marques que s'elaboren a Reus. N'hi havia de blanc i un altre de fosc, i de la mateixa manera que llavors els homes fumaven negre i les dones ros, aviat el vermut blanc va ser conceptuat femení i el negre, propi d'homes. No va ser fins una mica més tard que el Martini, el Cinzano i les confeccions reusenques van ser substituïdes per la cervesa o la coca-cola sense que la paraula vermut decaigués.

El vermut va començar sent el nom d'una beguda, i va acabar donant nom a la col·lació d'abans de dinar i suplantant la paraula aperitiu. Deia la gent que servia per fer venir gana. És veritat que el Martini i les seves derivacions pertanyen a la secció de begudes d'herbes que deixen l'estómac preparat per rebre aportacions sòlides, però també ho és que la gent arribava a casa mig enterbolida per l'alcohol i que per culpa de les patates i les olives feia mal paper davant el rostit dominical que l'àvia havia cuinat amb tants miraments i pensant-hi tota la setmana.

En el debat electoral de cultura només un assistent es va prendre la cita al peu de la lletra i va seguir la discussió amb un vermut autèntic. Els altres van optar per la coca-cola o la llimonada. Els oradors, per prudència i no dir una cosa més enllà de l'altra, van demanar aigua, que ni mareja ni excita ni treu la son ni fa res, i es va notar perfectament. Jo no prenc vermuts, i ara penso si el llibre també m'haurà sortit aigualit.

Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics