Cookie control
Dilluns, 16 de Setembre de 2019

El vermut de Reus ja no és dolç

31 de Juliol de 2019, per Fito Luri

Recordo perfectament que era una nit d'hivern. Estava treballant a la casa de Vilaplana, allà sota la Mussara, al centre del món. De sobte, una finestra de conversa es va obrir a la pantalla del meu ordinador: era en Carles Prats, en aquell moment gerent de Vermuts Miró. En un principi, no volia esmentar cap nom propi ni de l'empresa en aquest article, però si no ho faig, em veig absurd a mi mateix, perquè quan un explica quelcom des del cor, no ha d'amagar res, o més ben dit, ho ha d'escriure tal qual va passar, i a més en aquest cas, si no anomenés cap nom, també sabríem de qui estem parlant.

Em va dir que es posava en contacte amb mi per tal de fer quelcom plegats. Com a empresa, volien donar un impuls a la cultura del territori, als creadors, als festivals. Volien enfocar el seu màrqueting a impulsar la cultura local. Vaig trobar meravellós aquell fet, el vaig trobar tan bonic, que ben bé no m'ho acabava de creure. Vam quedar, pocs dies després, en una cafeteria cèntrica de la ciutat de Reus per concretar-ho tot una mica. Allà vaig tenir la primera presa de contacte amb la Laura Prats, i de seguida ens vam trobar còmodes des de les diferents posicions. Més tard s'hi afegiria el seu pare, Carles, a la reunió, i a partir d'aquí, a partir d'aquí... Van convertir de mica en mica una empresa privada en una empresa pública a Reus, perquè van aconseguir que Miró fos el vermut de Reus arreu, i ho van aconseguir perquè era una cosa tan nostra, que va esdevenir íntima. Tant, que vermuts Miró era una mica de tothom, i ho era perquè des de la seva estratègia van ajudar molt a la cultura local.

I no només això, sinó que des de la gerència ho feien des de la normalitat, l'entesa, l'empatia, la descoberta i, sobretot, des de l'amor més absolut per la cultura i la ciutat. Cada cop que un servidor sentia a dir que preferien invertir en festivals de música, teatre, dansa, disciplines plàstiques, o de cinema, abans que invertir en un anunci convencional, tenia clar que allà a on anés jo hi aniria Vermuts Miró. Era la millor representació que un reusenc o reusenca pot tenir. Malauradament he de dir, però, que era.

No anomeno altres espais de la ciutat on també estan força presents, com pot ser en l'esport, i sobretot en la solidaritat amb els més desprotegits. Penso que no cal explicar el que tothom ja sap, oi? Els motius d'aquest escrit, però, són d'agraïment profund, i de fidelitat, perquè la fidelitat no es compra, la fidelitat es guanya, i els diners no ho són tot. Per sobre dels diners hi ha la dignitat, el prestigi, l'actitud davant la vida.

Perquè ho dic, tot això, si he estat ambaixador de Vermuts Miró en diverses ocasions? Doncs perquè des de la direcció de l'empresa han decidit deixar de comptar amb l'actual gerència, en aquest cas, de la Laura Prats. Tots sabem que el seu pare es va jubilar no fa pas molt, i que ara el tenim treballant per la ciutat des del consistori, i que la Laura va ocupar el seu lloc. El que tota empresa vol avui dia, una dona, jove, i preparada al capdavant, Vermuts Miró no. Vermuts Miró prefereix externalitzar la gerència, quan l'empresa funciona en tots nivells.

Em quedo en estat de xoc, atònit, perquè decideixen prescindir de qui els ha fet créixer, i en tots els aspectes, prefereixen obviar allò que s'ha fet bé, i als qui els han fet grans, a aquells que els han posat al centre del vermut en l'àmbit fins i tot internacional, i no hi trobo cap explicació. I com que la coherència no es pot explicar en un article, sense explicar-ne el motiu, només diré que jo prefereixo no formar part de Vermuts Miró, perquè jo estic còmode si l'empresa que em patrocina té una sèrie de valors, és humana, i practiquen el que expliquen.

No, així no funciona la cosa. Els diners no ho són tot, per a mi, té molt més valor la dignitat, la coherència. No puc dir que s'ha de lluitar contra el masclisme, i després acceptar diners d'una empresa que fa fora una dona, jove, i preparada, i que més fa que l'empresa funcioni. No, perdó, però no, no sóc tan il·lús. Segurament si jo no hagués estat un 'personatge Miró', que també he demanat que retirin la meva imatge del seu web, ara no estaria escrivint aquest article, però com que no vull que la utilitzin perquè no me'ls crec, prefereixo no ser-hi.

Potser algú altre no entén aquesta reacció. No ho ha d'entendre, és simple i plana coherència, és estar dret, és no tenir preu davant de les injustícies sexistes. Aquelles i aquells que vulguin parar la mà amb el nas tapat, endavant. Jo prefereixo no fer-ho. Quan una empresa patrocina ho ha de fer des dels interessos comercials, des d'una visió on el màrqueting es peça clau, tot esperant treure'n un rendiment a la curta o bé a la llarga. Quan un és el patrocinat, ha d'acceptar ser-ho des de la seva integritat personal; almenys jo penso i actuo amb conseqüència, això de parar la mà i prou, en el fons no és patrocinar. Si no hi ha una implicació personal, a més a més, l'aventura està mancada de sentit, i si he de donar la cara per algú, i la imatge, ho he de fer de totes, totes.

L'orgull de representar algú existeix quan aquest algú et fa sentir orgullós. I ara sí, ara toca gaudir dels records, i de parlar que va haver-hi unes persones que per amor a l'art, mai més ben dit, van revolucionar un territori, van fer felices moltes persones, van posar un segell identitari que provocava orgull i, sobretot, van fer que una empresa privada fos de tothom. Les coses no són perquè si, tot té un perquè, i el màrqueting, si no va acompanyat de sinceritat, a la llarga no funciona.

Moltes i molts no trobarem a faltar els diners de Vermuts Miró. Trobarem a faltar, i molt, la Laura Prats, allà, formant part del motor d'una ciutat, i d'un territori, allà, creant espais nous plens de llum. Trobarem a faltar aquella manera de fer que va iniciar el seu pare, la trobarem a faltar tant, com el caramel que ja no té Vermuts Miró.

Per sort, en la nostra quotidanietat, és ben present, fent-nos feliços amb el seu posat inquiet, intel·ligent, humà, i bell. Perquè d'ofertes no n'hi faltaran, i segur que en alguna empresa ja pensen en ella per crear. O potser en d'altres es volen treure de sobre el típic gerent una mica desfasat, amb americana i corbata. Per ser el millor vermut del món, cal una bona fórmula. Amb la gestió primer del Carles, i després de la Laura, queda clar que estimar ha estat la millor de les fórmules.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (19)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

El bandoler de Cornudella   23 d'Agost de 2019

Des del Montsant

Des del Montsant, aniré destapant la cara a tots, seria molt més noble signar els comentaris Fernando, no creus?

Un altre dia t’ho pensaràs dos cops!  13 d'Agost de 2019

Fins aqui has fet el ridícul

t’has ficat en un jardí que no et tocava, has rebut el que et mereixies per imprudent i desagraït, que cadascú faci el que li toca, deixa a les empreses i als seus directius en pau i fer la seva feina i tu fes de músic! I per cert, que ho va dir un Mosso....”la Republica no existeix!!!!!! “

Marta  07 d'Agost de 2019

No entenc que hi té a veure

No entenc que té a veure una decisió purament empresarial i econòmica amb el masclisme...

Cristina  06 d'Agost de 2019

Respeto y educación!!

Soy mujer, empresaria, y hace muchos años que conozco a la empresa que usted cita como un referente dentro del sector del Vermut.
Está claro que el tema no da para mucho más ya que ha usted le ha salido mal la jugada con su escrito.

Si que se puede dejar el asunto pero creo que usted debería primero disculparse con la empresa y todos sus trabajadores que la defienden cada día.

No es necesario citar a ningún poeta, es una simple cuestión de respeto y educación.

Fito  06 d'Agost de 2019

Fins aquí

Davant la misèria anònima i covard, millor deixar-ho aquí, com diria Brassens, "la menor reincidència trencaria l'encant."
La diferencia, és que qui dóna la cara, ho fa tranquil, perquè no ha d'amagar res, no ha de justificar res, és des de l'anonimat que aprofitem per dir allò que no podríem dir a cara descoberta, per tant, el valor de les vostres paraules, si és que en sou més d'un, i veig que la majoria hòmens, és el mateix que el desfet de l'aviram un dia calorós com el que fa avui.
Per altra banda la vostra baba malintencionada, no em farà defallir davant de cap injustícia, ni davant del masclisme. Per desgràcia la ignorància costa més de combatre.
Per cert no hi havia tants caramels i confeti, friso perquè facin publiques les col·laboracions que vam fer plegats, més d'una persona és sorprendria. El fet era sincer i honest, era personal i d'estima, això està molt per damunt dels diners.
I fins aquí, salut i república!

Ramon  06 d'Agost de 2019

¿Fito?

Qui era en Fito abans de promocionar-lo Vermuts Miró??? No hi havia ningú més que ell? A totes hores Fito, Fito, Fito. Pensem que ara lo que vol és promocionar-se als diaris ja que se li han acabat els ingresos per part de l’empresa a la que hauria d’estar-li agraït.

Fito  05 d'Agost de 2019

Seny i companyia!

Compartiré les vostres opinions a les meves xarxes, crec que és mereixen un debat més extens. O com a mínim, que les persones sàpiguen quina és la reacció que tenen els i les anònimes que no s’atreveixen a donar la cara. Ja que inclús algú es creu amb el dret d’insultar.
I segona qüestió, l’ajud que rebia jo de Miró era recíproc, per sort mai ningú n’ha regalat res, la mala intenció i la covardia queda ben palesa en aquests comentaris. Si pensàven que així ajudarien a segons qui , s’han ben equivocat, doncs sense anar més lluny i instal·lats en la ignorància més profunda encara fan més evident la ruïna mental a la qual estan sotmesos.
I per acabar jo no vull cap regidoria, el vermut de Reus i l’Ajuntament, ja s’ho faran. Va, que si no heu de dinar la cara, el que dieu i res, és el mateix. Bye bye!

Víctor  05 d'Agost de 2019

Vice-presidència setena o vuitena.

Recordo perfectament que era una nit d’estiu quan vaig llegir un article d’un tal Fito parlant d’uns treballadors d’una empresa de Reus que l’havia fet molt feliç, etc... i ara està preocupat perqué sense ells ja no tindrà els dolços caramels que ha rebut fins ara...
No et preocupis pas, ara des de l’ajuntament en rebràs més, i amb una mica de sort potser també la vice-presidència setena o vuitena (si cal) de la Diputació.
Els ciudadans de Reus si que estem preocupats amb els diners que ara us gastareu.

seny!  04 d'Agost de 2019

Sembla que has quedar retratat

Sembla que has quedat ben retratat, res té a veure amb el masclisme això és un tema de gestió d’empresa i punt. Una mica més de moderació al descriure una situació que no s’ajusta a la realitat es nota massa la teva intencionalitat, fer mal per fer mal i molt poc criteri. Deixa a la gent que treballa per tirar endavant en pau

Anton  04 d'Agost de 2019

Reflexió

Fito,
he sentit dir que és una empresa amb una plantilla estable amb força anys, no creus que si han pres aquesta decisió amb aquesta persona, deuen tindre motius suficients mes enllà del suposat masclisme que fas referència alegrement,?