Cookie control
Dissabte, 17 d'Agost de 2019

Els lloguers a l'alça i la legislació actual

Existeix des de fa temps una situació que afecta de manera directa a un bon nombre de famílies i que està tot sovint sobre la taula de tertúlies i debats, ja siguin econòmics o polítics, i fins i tot en les converses de carrer. Es tracta de la situació dels habitatges, i més concretament, de l’increment de preus dels lloguers, així com la manca de disponibilitat d’un estoc suficient per poder fer front a la demanda existent.

Certament des que va començar la recessió (any 2007) i les conseqüències dels desnonaments per impagament d’hipoteques, la necessitat de disposar d’un pis de lloguer ha crescut en tots els entorn urbans. La manca d’un mercat ampli per poder fer front a l'increment de la demanda que es va generar, va portar a un augment dels preus per poder accedir a un habitatge. El corol·lari ha estat, en molts casos, que la família que s'ha vist obligada a deixar el seu pis, o que li han executat perquè no ha pogut fer front a l'ingrés de la quota hipotecària, es troba amb unes demandes de preus de lloguer (quan existeix la possibilitat de disposar-hi), que són, quantitativament, del mateix ordre que la quota hipotecaria que no podien pagar.

Les administracions, ja sigui l'estatal, la Generalitat i inclòs molts ajuntaments, s’han fet notar demanant que aquesta situació s’ha de revertir. Ara la Generalitat de Catalunya ha publicat el Decret Llei 9/2019, sobre mesures urgents en matèria de contenció de rendes en contracte d’arrendament d’habitatge. L’objectiu és donar resposta al clam generalitzat d’aquesta situació angoixant per a moltes famílies, al mateix temps que satisfer (tot i no manifestar-ho en l'exposició de motius del D/L) els ajuntaments i col·lectius que demanaven amb insistència la seva intervenció. 

Una vegada publicat, sembla que ja tenim la solució al problema, però realment no és així. Es tracta, en primer lloc, d’un decret llei de mesures urgents, per tant, de mesures temporals, amb un període màxim de cinc anys. També s’ha de valorar, en segon lloc, que serà aplicable en els entorn geogràfics que designin els ajuntaments en base a la necessitat en aquests indrets definits i amb augments de preus superiors a les mitjanes que estableix l’Índex de Referència de Lloguer que gestiona la Generalitat, creat a partir dels dipòsits que fan dels contractes de arrendament que se signen.

El tercer element a considerar és que l’aplicació que haurà de proposar qualsevol ajuntament haurà de ser temporal i haurà d’anar acompanyada d’una proposta de mesures que amb el temps hauran de resoldre el que es considera una situació conjuntural. És a dir, l’ajuntament que proposi controlar en base a l'índex de la Generalitat els lloguers en una zona o barri concret, quan ho demani haurà d’acompanyar-ho de propostes que expliquin com en el futur revertirà l’alça de preus en aquell entorn.

A la pràctica sabem com això es pot produir, i és tan sols amb un increment de l'oferta que faci ajustar a la baixa la demanda del preus de lloguer. Aquest increment és a base de crear nous habitatges, i que aquets siguin destinats al lloguer. Hores d’ara, i vist com s’ha actual en molts municipis (no cal concretar cap), que ha estat venent l'edificabilitat al mercat lliure per obtenir uns ingressos que s'han utilitzar per altres partides pressupostaries, es fa difícil creure que en un termini de cinc anys gaire ajuntaments siguin capaços de capgirar a la situació.

Una vegada més ens quedem amb la sensació que es legisla perquè el paper ho aguanta tot, i per acontentar momentàniament una demanda que a la pràctica no es veurà satisfeta. En tant que no s’accepti que tan sols amb una oferta que cobreixi amb escreix la demanda els preus no baixaran. Les administracions creuen en el lloguer com “la gran solució” al problema de l'habitatge, quan la realitat ens diu una altra cosa. Només amb una implicació clara, decidida i recurrent en el temps, es pot ajudar a minvar (que no anul·lar) mitjançant l'oferta de nous habitatges de lloguer socials. En tant que això no sigui així, seguirem marejant la perdiu, i les famílies hauran de continuar suportant unes situacions de precarietat econòmiques i socials injustes.

Joan Bermúdez és advocat i politòleg.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics