Embolica que fa fort: inhabilitació, eleccions i lluita pel poder

Les formes, la manera com es fan les coses, sense negar-hi la rellevància que té el fet en si mateix, s'ha de reconèixer que en qualsevol actuació de la vida poden arribar a tenir la seva importància i fins i tot en moments determinats acaben sent vistos més importants que l'acció que comporta. Aquesta devia ser la idea, la visió de la JEC i, posteriorment, del TSJC, al marge d'argumentacions legals, que com totes són rebatibles, discutibles i en aquest cas febles jurídicament, quan van inhabilitar al president de la Generalitat, per retirar fora de temps (recordem que ho va fer dos dies després del termini fixat), és a dir per no complir les formes, una pancarta en la qual demanava "llibertat presos polítics". Els sentenciadors argumenten que el missatge era un anunci partidista (d'un partit, entenc), curiosament degut a la denúncia presentada per un partit polític (que suposo no ho va fer amb intenció partidista), quan el text era un eslògan que no demanava el vot i que havien fet seu quatre dels partits polítics que concorrien a les eleccions.

La resolució inicial de la JEC i la resposta dels tribunals, que ara està en procés de revisió al T.S., ha comportat un daltabaix en la política catalana en primer lloc, però també amb una forta incidència a la d'àmbit estatal. En primer lloc, al marge de les conseqüències de la pandèmia, que a vegades fa l'efecte que és un bon aixopluc per justificar certes actuacions o la manca d'aquestes, ha deixat un govern a Catalunya sense un lideratge clar, amb la percepció que aquest depèn de les decisions que es prenguin fora. La previsible ratificació de la inhabilitació del president Torra per no retirar a temps una pancarta, sembla a hores d'ara una mena de mal acudit. Que un president escollit democràticament pugui ser cessat en el seu càrrec per un acte d'aquest tipus, fora en qualsevol altre indret, inimaginable, però aquí és un fet, que s'ha repetit i malauradament (i aquí rau la feblesa política) és acceptat i es començà a considerar quotidià.

Més enllà del que podrà passar quan finalment hi hagi les eleccions a Catalunya, que previsiblement, al marge dels posicionaments expressats al passat debat de política general, seran convocades si es confirma la inhabilitació, atesa la literalitat del reglament de la cambra catalana, i com no pot ser d'altra manera, tots els intervinents, ho faran amb una decantació partidista. Uns cercant uns resultats amb una voluntat expressa i d'altres aprofitant l'avinentesa dels fets, que, si més no, generen dubtes sobre els efectes que aquestes actuacions poden causar en les pròximes eleccions. La pregunta que sorgeix és, com es va poder arribar a aquesta situació? Era conscient el president de les conseqüències del seu acte, per no obeir durant dos dies, reconeixent que fer-ho era obeir un mandat injust i fins i tot poc racional, per després trobar-se ell i situar el país en aquesta situació? Té sentit assumir aquest risc, per posar de manifest el que ja és conegut de l'actuació de certa part de la judicatura en vers la política catalana?

Creure que no es va tenir en compte aquestes circumstàncies, ens situaria en una decisió no presa com a president de la Generalitat, fet que es podria entendre com irresponsable. Veure-ho com una decisió madurada i analitzada en tota la seva amplitud, ens portaria a unes noves preguntes. Es volia demostrar com actua la JEC? Doncs no calia, ja en teníem proves del seu biaix partidista. Volia defensar la llibertat d'expressió?, fet que pot tenir el suport d'una part important dels catalans. Si és així, per què es va retirar dos dies després? I sorgeix inevitablement una darrera pregunta: es va fer expressament per provocar aquesta situació i presentar de nou un president de la Generalitat que han destituït pels jutges del Tribunal Suprem? Doncs si fos això, no calia, perquè ja ho hem vist i en aquest cas les conseqüències tenen certa flaire de partidisme.

Fer unes declaracions al mes de gener d'enguany dient que la legislatura ja estava esgotada i que quan s'aprovessin els pressupostos es convocarien eleccions, en aquell moment ja sabia el seu processament per les pancartes de març del 19 i ara no voler-ho fer, porta a pensar que la seva decisió al marge de dir que no han de marcar l'agenda política els tribunals (quan és inevitablement així) i argumentar la defensa dels drets bàsics que hi ha (i són moltes i justificades, i malauradament cal fer-ho tot sovint) requereix més concreció. Atès que la situació del nou partit polític JxCat i la tendència a la baixa que marquen les enquestes d'ERC, fan (i no voldria ser malpensat) que la voluntat d'endarrerir el màxim possible la cita electoral, podria ser causada per la necessitat de disposar de més temps per acabar de compactar el nou espai polític.

I amb aquest escenari en què cada vegada hi ha més debats estèrils, l'independentisme, el que sorgeix del poble, demana una vegada mes, unitat. Una unitat que realment mai ha estat, més enllà d'una conjunció de sigles que es varen aglutinar momentàniament amb el president Mas, tot un batibull de discrepàncies i diferencies, no tan ideològiques, sinó, com ara està succeint, de voluntat de poder. Perquè alguns (ERC) s'omplen la boca d'independència al mateix temps que frisen per poder governar una Catalunya autonòmica, en tant que d'altres (JxCat) amb el mateix crit no volen deixar el govern. Francament no sé si la fortalesa és dels adversaris polítics dels independentistes, però és clar que la feblesa és entre els partits que defensen una Catalunya independent, amb una divisió endèmica i les ganes de poder a flor de pell.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.

Etiquetes: