No m’ho havia dit mai en tot el temps que havíem passat junts, com a companys i tanmateix amics, cosa que, per cert, no es dóna massa. M’ho va dir des d'aquell llit, on li quedava ben poc perquè la mort el vingués a buscar.
Jo vaig dir "en fin" d’aquella manera que es diu per dir alguna cosa, i ell, amb aquell mig somriure burleta i girant una mica el cap, com feia quan volia tocar-te el voraviu, em va dir "Que te’n vas? Perquè sempre que dius, així en castellà, 'En fin', és que marxes".
Eren les seves darreres hores abans d’entrar en agonia, i el moment en què et passen per davant totes les aventures, anècdotes, rialles i, per què no, discussions que havíem tingut al llarg d’una història que va començar quan es va presentar a Ràdio Reus el 1979.
Professionalment ens vam entendre aviat (malgrat la meva fama d’entendre’m amb poca gent). Vam treballar anys junts, tot i les seves llargues estades a Ràdio Mora d’Ebre. Fins que finalment, abans que Ràdio Reus estès condemnada a la cadena perpètua. Abans també, de la meva forçada jubilació, vaig tenir el plaer de treballar amb uns professionals extraordinaris que m’apreciaven tant que em feien creure que jo era el millor dels tres. Joan Ramon Mestre i aquest comunicador fora de sèrie que es diu (I per molts anys!) Josep Baiges.
M’imagino professionalment, al Joan Ramon, com un corredor de fons, molt diferent dels que fan els 100 metres llisos. Aquest son espectaculars, els altres van a un ritme constant, prement l’accelerador en els moments precisos. Així era el Joan Ramon a la ràdio. No tenia aquest punt d’espectacularitat que, normalment es porta d’un futur fracàs, sinó que anava pam a pam, però amb la seguretat que al final tot aniria bé.
Però la veritat és que a la seva professionalitat i a la seva bonhomia, el seu amor a Reus i a tot el que hi té a veure, començant pels gegants, la Setmana Santa i tot el que es refereix al cinema a Reus, en el que estàvem treballant en els darrers temps, contra rellotge, i que sense ell no crec que sigui possible acabar el treball, ja s’hi ha referit tots els qui han escrit als mitjans abans que jo.
Encara que jo, que el coneixia bé, afegiria que en la seva part negativa també hi trobàvem una tossuderia digna d’un conte 'baturro'.
També cal dir que, al marge de tot el que envolta els temps de ràdio, en Joan Ramon, va ser un bon amic, un dels pocs que he pogut considerar amic de veritat. Amb ell vam anar de vacances junts, tenia el plat a taula a casa meva el dia de Sant Esteve i havíem xerrat de tot el diví i humà, al voltant d’una taula amb un bon esmorzar, o havíem fet quilometres per retratar una estació de trens en ruïnes que ell col·leccionava, com també ho feia amb programes de tota mena, còmics i pel·lícules (totes comprades, cap de pirata) de les que li agradaven. Gairebé totes d’abans dels anys 70.
Ara ha marxat. I no li puc tirar en cara perquè ell no volia. Tenia unes immenses ganes de viure, com vaig poder notar les tardes en què ja malalt, el visitava a casa seva fins que es feia tard i jo, sembla ser, que en sec, deia 'En fin' i marxava tal com ell, irònicament, em va fer notar.
O sigui que 'En fin'...Adéu, Joan Ramon. Encara que dissortadament, ara ets tu qui te n'has anat. Et trobaré a faltar!
Enric Tricaz és radiofonista.
