És veritat que ETA va començar la seva activitat durant la dictadura, és veritat que va existir el GAL, és veritat que el sistema polític espanyol no reconeix la plurinacionalitat del país, és veritat que Arnaldo Otegi fa anys que va apostar per les vies pacífiques per resoldre el "conflicte", i, per últim, podria ser veritat que la sentència condemnatòria de l'Arnaldo Otegi tingués motivacions polítiques. Tot això pot ser veritat, i fins i tot ser suficient per justificar l'homenatge que se li farà el dissabte vinent a la nostra ciutat.
Però hi ha també una altra veritat que no és incompatible amb totes les anteriors: durant anys i panys el projecte de l'esquerra abertzale va ser un projecte totalitarista. Va ser un projecte que es va intentar imposar mitjançant la por. Els que s'oposaven al projecte abertzale tenien les següents opcions: callar i viure tranquils; parlar i viure amb por; marxar; morir.
No obstant això, de la mateixa manera que no es pot negar que el projecte abertzale era totalitarista, tampoc es pot negar que les persones que en formaven part, com l'Arnaldo Otegi, avui en dia ja no en siguin de totalitaristes. La gent canvia. Jo no vull dubtar de què els abertzales siguin avui autèntics demòcrates. Tant m'ho crec això, que escric sobre el tema sense por.
El problema que veig en l'homenatge a Otegi és que el passat no s'esborra tan fàcilment. La memòria de l'horror és massa fresca. És massa aviat per homenatges; molta gent encara té por de l'Otegi i de l'esquerra abertzale i per tant no pot viure en plena llibertat. Aquesta gent que encara té por no oblida perquè no pot: ha patit massa.
Otegi té a les seves mans una oportunitat magnífica per convèncer a aquells que encara tenen por. Podria rebutjar homenatges i passar a defensar les seves idees polítiques des de la segona o la tercera fila.
