A veure si després d’haver acollit i compartir-ho tot amb tothom que ha immigrat a casa nostra, amb tota naturalitat, vindran ara uns nous adreçadors a ressaltar que si on trepitgem és Espanya.
I, a més, a donar-nos lliçons de convivència, o a insultar-nos a la cara titllant-nos de separadors. D'acusar-nos de què aquí no pot viure amb tranquil·litat qui no sigui català, qui no porti els cognoms catalans, qui no sigui independentista...
De què, tot i que els catalanoparlants canviïn instintivament la manera de parlar per una millor comunicació amb qui només parla castellà, es digui que qui no parla català està assenyalat, perseguit, de què no pot sortir al carrer i se li fa la vida impossible.
Qui predica això i caldeja l'ambient perquè això es produeixi, només ha de rebre els vots de qui a Catalunya se senten tan maltractats que els és un veritable sacrifici treballar i viure en una terra que mai els ha donat cap mostra de rebuig. Tret del que s’ha inventat per crear un enfrontament que ha aconseguit que a Catalunya hi hagi un espanyolisme exacerbat i un catalanisme transformat en independentisme, ambdós intransigents.
És el mateix que sempre està disposat a posar pals a la roda a tot el que pot representar identitat diferencial catalana, amb la pretensió de creure's predominant i estar en condicions d'exigir que qui s'ha d'adaptar sempre és l'altre.
No hem de permetre més calúmnies i mentides, i el 10-N, a les urnes, una vegada més s'ha de deixar clar.
Després de tants dies únics que hem viscut els darrers anys, aquest no és el final, no és el definitiu, però sí que és el moment de centrar-nos i ser coherents amb el que tenim, el que volem, en com som. De discernir entre qui no ens acaba de satisfer i qui té com a objectiu treure'ns l'ànima, la veu i l'opinió.
