Cookie control
Dijous, 23 de Maig de 2019

És que algú ha dit el nom de València?

Fa un parell d’anys, l’Alba, una de les meves nebodes, va començar a escoltar la música d’Obrint Pas i La Gossa Sorda, dos grups que ocupen un lloc preeminent en la banda sonora de la meva adolescència. De la mà d’aquestes formacions, originades al País Valencià durant la dècada dels 90, uns quants joves catalans nascuts en el tombant de segle vam sentir a parlar, per primera vegada, d’escriptors com Joan Fuster, Maria Mercè Marçal o Vicent Andrés Estellés. El sud va esdevenir, durant aquells anys de despertar de tantes curiositats, el nostre nord musical, i de retruc va guiar també les nostres incipients inquietuds polítiques i literàries. Basant-me en aquesta experiència, i segurament en un excés de paternalisme, vaig voler suggerir a l'Alba l’accés a la literatura per mitjà de la música. Amb l’excusa d’intentar engrescar-la, doncs, vaig emprendre una aproximació a les referències literàries d’aquestes dues formacions musicals, idea que, en el fons, ja feia temps que em rondava pel cap. Quin objectiu pesava més, en el capteniment del tiet, encoratjar o encoratjar-se?

La cançó que em va cridar més l’atenció, en aquest joc de recerca intertextual, va ser ‘Camals mullats’, del disc ‘Saó’ (2008), una de les més populars de la discografia de La Gossa Sorda. La lletra, cèlebre per la seva tornada amorosa de sons dialectals (‘T’estimo, t’estime, t’estim’), posa de manifest la vinculació amor-odi del grup pegolí amb el cap i casal valencià. El vocalista Josep Nadal hi traça un recorregut pels carrers de València que es correspon, de fet, amb la ruta que ell portava a terme quan es guanyava les garrofes com a guia turístic. La mera idea de l’itinerari per la ciutat, al llarg del qual brollen els records personals, ja remet a la València poètica de l’escriptor Vicent Andrés Estellés. No és d’estranyar, per tant, que Nadal expliqui que va bastir ‘Camals mullats’ pensant en el poeta burjassoter, que apareix mencionat a la cançó quan es refereix a “la València de Blanquita [una senyora gran d’ètnia gitana que passejava, sempre vestida de blanc, pel barri del Carme] i Estellés”. Per si no fora suficient amb tot plegat, un últim detall referma la influència estellesiana de ‘Camals mullats’: el cantant de La Gossa Sorda solia iniciar la interpretació de la cançó en els concerts en directe amb la recitació del primer vers de ‘No escric èglogues’, del ‘Llibre de meravelles’ (1971): “No hi havia a València dos cames com les teues”.

El que em va fascinar de ‘Camals mullats’, però, no és la presència, implícita i explícita, d’Estellés, a bastament coneguda, sinó la incorporació en la lletra d’un vers d’Ar-Russafi, un escriptor andalusí del segle XII que ha estat traduït de l’àrab clàssic pel filòleg Josep Piera. En el poema ‘Elegia valenciana’, inclòs per Piera a l’antologia ‘Trobadors amb turbant. Diwan andalusí’ (Edicions de 1984), el jo poètic d’Ar-Russafi, forçat a marxar de València, evoca, enyoradís, la seva ciutat estimada:

 

Amics, ¿què té el desert, que s’ha amarat de perfum?

¿Què tenen els genets, que els caps tomben com borratxos?

¿S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir

o és que algú ha dit el nom de València?

 

‘Camals mullats’ reprodueix el darrer vers del fragment citat d’Ar-Russafi, tot i que amb un sentit antagònic, tal com demostra el gir de 180 graus en el significat de la interrogació retòrica. Si amb l'ús d’aquesta figura, la veu d’Ar-Russafi ens parla d’una València perfecta que els genets exiliats es resisteixen a deixar escapar, La Gossa Sorda hi reflecteix una ciutat que ja no és amarada de perfum sinó corrupta, putrescent i amb les mans ensangonades per l’accident ocorregut en un comboi de la línia 1 del metro de València, el 3 de juliol de 2006:

 

Heu sentit l'olor a podrit de traïció, bellesa morta i violència

o és que algú ha dit el nom de València?

En l'aire barreja de fem i salobre, 

i sota terra la mort,

la mort al metro dels pobres.

 

Tants anys taral·lejant, cantant i ballant la mateixa cançó, i tants anys ignorant el vers d’Ar-Russafi que va inserir-hi el grup. És que algú ha dit el nom de València? Doncs sí, el poeta Ar-Russafí, nat a Russafa més de 800 anys abans que La Gossa Sorda compongués ‘Camals mullats’. De la música a la lectura, i de les ganes de transferir coneixements a l’aprenentatge. Perquè de la mateixa manera que les cançons són plenes de versos, alguns que ens són coneguts i d’altres que se’ns escapoleixen, en l’exercici d’ensenyar també hi podem trobar, si sostenim la mirada atenta, incomptables camins d’aprenentatge, com ja van assenyalar els antics. Gràcies, Alba, per fer-me a recordar una lliçó d’aquelles que voldria no oblidar mai.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics