Cada vegada sorgeix més el dubte entre els qui periòdicament som convocats a votar. La pregunta fóra si la votació és la conseqüència de viure en democràcia, o potser és la capacitat de decidir que la genera. En els darrers dies, i amb la informació que va sorgint dels diferents partits polítics en relació a les properes eleccions municipals del proper 26 de maig, reconec que sento un cert desconcert, ja que es barregen diferents sensacions quan intentes valorar les seves actuacions a partir d’expressions com “militar” en un partit, o les de fixatges i noves incorporacions.
Cada vegada agafa més força l'accepció militar de la paraula, en el sentit que si estàs dintre d’un partit la teva capacitat de poder pensar i actuar queda limitada, i de vegades fins i tot anul·lada. D’això en tenim proves en moltes ocasions i partits. A Reus el cas de Cs és molt clar: s’han apartat diferents membres per actuacions personals que no han agradat els dirigents del partit. Dit d'una altra manera, utilitzant un eufemisme molt integrat en els partits polítics, es diu que “no han actuat adequadament” (caldria pensar, i aquest és el mateix criteri de la militància o simpatitzants), però no és aquest sol. D’altres partits, en diferents circumscripcions, també han actuat de manera similar, és a dir, si no s’actua al peu de la lletra amb les instruccions del “líder” (com s’ha desprestigiat aquest mot), aquestes actuacions no són acceptades.
Aquesta percepció es barreja amb la sensació que hi ha ocasions en les quals ens trobem en una lliga de futbol (òbviament, professional), i som en el mercat d’hivern i cal aprofitar per fer fitxatges estrelles que ajudin l'equip a guanyar les eleccions (m’agradaria pensar que la raó és aconseguir els objectius polítics, però cada vegada costa més veure-ho així). Cada dia apareixen noticies de noves incorporacions i fitxatges de personatges provinents d’altres equips (partits polítics), de vegades molt distants i, fins i tot, contradictoris, que decideixen fer un canvi, sempre, òbviament (aquest es el missatge del fitxat i del fitxador), pel bé de la ciutat. En aquest cas és ERC, seguit de prop pel PP i Cs, qui ha mogut més la seva banqueta i ha incorporat nous membres (permeti’m que segueixi amb el símil del futbol, perquè és el que més s’hi escau) per assolir les diferents alcaldies.
Però clar, estem parlant d’eleccions, de democràcia i de donar la veu al poble (que en l’actual sistema tan sols la pot expressar, sempre d’acord amb unes pautes prèviament marcades i atenent als criteris prefixats, cada quatre anys), i perquè la representativitat dels partits que presenten els seus candidats, que aspiren a dirigir la ciutat, sigui la més democràtica i transparent possible, es fan el que s’han anomenat primàries, és a dir, que entre la militància i, a vegades, els simpatitzants, s’escullen els candidats que formaran part de les llistes, que cal recordar que són tancades i que no es pot fer res més que adherir-se a la mateixa quan s'emet el vot.
Una vegada s’ha fet la votació prèvia per les esmentades llistes, es manifesta novament el concepte de “militància” i de direcció, la cúpula o, en definitiva, qui mani a cada partit (que no sempre queda prou clar), decideix que els votants s’han equivocat i que cal refer el resultat col·locant a d’altres persones. I aquí crec que quasi cap partit s’escapa d’aquesta “revisió”. Després, quan arriba el moment d’anar a votar, se sorprenen que la ciutadania no manifesti un interès en dipositar el seu vot. Deuen pensar: ”Si nosaltres ja els hi hem fet part de la feina, hem escollit els candidats, els hi hem posat en ordre, i ara tan sols cal que ens ho ratifiquin votant, que aquesta és la festa de la democràcia”.
La paraula democràcia es va començar a utilitzar al segle V a.C., i el seu significat era 'demos' ('poble') i 'kratós' ('poder'), és a dir, el poder del poble, i és aquest concepte el que es troba a faltar cada vegada que hi ha eleccions. Avui el poble no percep aquest poder per decidir, més enllà de fer una adhesió que recorda, en certa manera, els escrits de Hobbes en els seus llibres 'Leviatan' o el 'Contracte Social'. El partits polítics, peça necessària en el nostre sistema polític, han de recuperar la il·lusió i la participació real del poble en la presa de decisions, si no ens volem trobar en un temps, no gaire llunyà en què les eleccions siguin un acte més protocol·lari que real.
