Dimarts, 24 d'Abril de 2018

Escenaris de futur

18 de Desembre de 2017, per Lluís Miquel Pérez

En un exercici ignominiós d'apropiació de les funcions exclusives del president de la Generalitat, el president del govern central, emparat en la versió més autoritària de l'article 155 de la C.E., es va atorgar ell mateix, via majoria absoluta conservadora al Senat, la competència de dissoldre el Parlament de Catalunya i va convocar eleccions per dijous 21 de desembre d'enguany.

Aquesta decisió, de constitucionalitat discutible tal com ja ha dictaminat el Consell de Garanties Estatutàries, ha comportat reaccions prou contradictòries en els diversos sectors polítics i socials catalans. Alguns s'han pronunciat obertament pel rebuig a la convocatòria, tot i que al final l'han acceptat com una mena de revàlida del referèndum de l'1 d'Octubre, quese celebrà amb una impecable garantia democràtica, fins allí on no va poder ser bloquejat per l'Estat i tota la seva maquinària jurídica i repressora. Altres frisen per assajar una possible majoria alternativa, ja sigui des de la transversalitat de l'esquerra, o des del conservadorisme més ranci i des de la submissió més absoluta al nacionalisme espanyol.

La realitat no és altre que l'intent republicà ha fracassat. La legitimitat del Parlament ha xocat frontalment amb la legalitat estatal i tota la seva miscel·lània d'aparells juridicoadministratius i, amb el mutisme, per no dir obertament oposició, d'unes institucions europees més preocupades pel contagi que podria comportar el cas català en altres territoris de la U.E., en lloc de protegir els drets fonamentals dels seus ciutadans, atorgats mitjançant les màximes expressions de legalitat pròpies i la seva transposició per part dels països membres, com l'estat espanyol, al seu corpus legislatiu, i per part d'obligat compliment, entre d'altres, el dret a l'autodeterminació... Malgrat això, doncs, la via unilateral no ha estat el camí per l'assoliment dels objectius polítics d'una ampla majoria de la societat catalana, via forçada per la inexistència de la més mínima voluntat de diàleg per part del govern popular.

Per tant, en l'escenari futur que dibuixarà el 21-D, caldrà encetar altres vies, més factibles ara per ara, sense renunciar als objectius arrabassats, però amb una adaptació a la realitat política nacional i de l'estat, la qual cosa comportarà intentar de bell nou encetar negociacions, des d'una nova perspectiva, amb l'aval dels resultats electorals i amb unes propostes prèviament definides.

En primer lloc, i per una qüestió d'humanitat, l'alliberament de les persones encara privades de llibertat o exiliades; l'arxiu dels assumptes de la causa general contra Catalunya i, en el cas que s'argumenti el principi d'independència jurisdiccional, l'atorgament d'una amnistia específica. No un indult perquè representaria una prèvia condemna inadmissible.

Segonament, i per una qüestió de dignitat nacional, revocar el decret activador de l'article 155, emprat pel govern central, no per pas per restablir la legalitat de les actuacions autonòmiques, sinó per desmantellar les institucions nacionals de Catalunya, Presidència, Govern, Parlament i tot l'altre que ha comportat, com la limitació de la llibertat d'expressió, propiciada per les juntes electorals, amb pronunciaments mai vistos fins ara.

Caldrà el retorn immediat dels efectius policials i de la Guàrdia Civil, superposats a les competències pròpies estatutàriament assignades als Mossos d'Esquadra.

Exigir també la retirada de les mesures intervenció financera dictades abans de l'aprovació de l'article 155 i que, segons el ministeri, en un exercici difícilment comprensible en termes institucionals, continuaran activades fins que faci falta.

La conclusió principal de la negociació hauria de comportar irrevocablement la convocatòria d'un referèndum pactat sobre quina relació/o no relació volen els ciutadans de Catalunya amb l'Estat, amb pregunta oberta sobre el model, n'avanço una: estat lliure associat... i/o d'altres.

L'escull principal d'aquest procés seria l'adaptació de la C.E., donat que amb les majories existents al legislatiu estatal, el risc d'involució, en una futura reforma de l'actual text, és prou factible.

Per tal d'anar aconseguint unes altres majories més progressistes, caldria de manera immediata una moció de censura en contra del govern Rajoy, possible matemàticament sumant vots progressistes i nacionalistes. Aquesta nova correlació de forces podria donar garanties al procés de reforma constitucional i a més, destituiria per higiene democràtica, el govern que més casos de corrupció, contra el partit que el sustenta i molts dels seus quadres, líders i companys de viatge, té oberts davant la justícia.

A Catalunya, la posició davant les eleccions, en primer lloc, i en segon lloc, l'assumpció, o no, de la via negociadora entorn dels objectius prèviament determinats, comportarà noves possibles majories en l'escenari polític.

Per una banda, la reedició de l'actual majoria parlamentària: JuntsxCat+ERC i aliats+CUP, segurament es tensaria, fins al punt de la ruptura, amb la via de la negociació, alternativa a l'escenari actual, fins i tot amb el lideratge i autoritat de l'actual President

Per altra, la dita transversalitat de les esquerres: ERC i aliats + CCP + PSC, podria ser una mena d'actualització del govern catalanista i d'esquerres d'en Maragall. Comportaria una difícil digestió en el sí de la coalició per la presència del PSC, per les contradiccions que sorgirien amb tota seguretat amb el PSOE.

Però la seva presència seria inevitable, així com la de CCP, per tal de fornir una passarel·la de negociació viable amb els seus homònims estatals.

Finalment, una coalició espanyolista conservadora entre el PPC, a hores d'ara, minoria governant a Catalunya, i artífex de la repressió política que patim, i Ciutadans, partit que, segons va emfatitzar el seu líder indiscutible fa poc, sense embuts, va néixer per algun dia poder arribar a la derrota del nacionalisme català, per part del nacionalisme espanyol, suposo, com la que, segons ells, s'ha produït amb l'aprovació de l'article 155, i acabar també amb el model d'escola catalana, amb les seves denúncies i mocions, i la seva fal·lera contra la llengua i els mitjans de comunicació públics catalans, seria ara per ara, simplement inviable, afortunadament.

Tot plegat, en termes d'incidència estatal, assistim, en viu, a un canvi de l'statu quo imperant, que hauria de comportar la despatrimonialització de l'Estat, per part de les elits governamentals instal·lades actualment.

Pel que fa al nostre país, vivim un temps de gran interès polític, transcendent en termes històrics, ara sí, pels drets nacionals de Catalunya i, per les mateixes raons, tal com argumentava Rafael Campalans, per la justícia social i el benestar dels catalans.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (3)

Comentaris

Epi Navais i Carrasco  25 de Desembre de 2017

SR. LLUIS MIQUEL PEREZ

Sr. Perez: pocas personas, por citar cinco, seis o siete, no pueden decidir por todo un parlamento catalan que ha sido elegido por todos los ciudadanos de Catalunya, cuando existimos personas no nacidas en Catalunya, que amamos mas a esta Region que algunos que han nacido en la misma.

Jordi R.  25 de Desembre de 2017

TRAVESTISME POLÍTIC

Em fa l'efecte que porta una empanada mental des que va perdre l'alcaldia del que no ha sortit encara. Entén ara per què va perdre les eleccions en aquesta ciutat?
Hauria de llegir millor què és el dret d'autodeterminació dels pobles i veurà que el cas català no entra en cap moment en els paràmetres definits. Encara no ha entès que em democràcia no es pot actuar com han fet els seus amics indepes? Encara no ha entès que la majoria social d'aquest país no vol la independència.

Ramon Salvat Guarque  18 de Desembre de 2017

Amb amistosa discrepancia.

A l’ Europa de l’any 2017 “els drets nacionals dels catalans per la justícia social i el benestar dels catalans” com vos dieu, citant a Campalans, no és poden justificar mai a partir d’un trencament unilateral , il•legal, i esperpèntic d’un estat democràtic, encara que aquest estat sigui imperfectament democràtic ; trencament que comportaria el perjudici clar i evident de la justícia social i el benestar dels altres pobles d’Espanya - o espanyols- i, naturalment, dels catalans que no ens sentim ni ens sentirem mai independentistes. A no ser que vos, ara sigueu un dels que creu que el “poble català” -a que diuen representar els vostres amics independentistes- és un poble que te drets per damunt dels altres pobles de la península i del mon mundial, o sigui la teoria d’en Francesc Pujols i Morgades . Mai la creació d’un nou estat nació, a la manera dels del segle XIX, com la que dibuixen els separatistes catalans pot esser res de positiu per la justícia social, la igualtat, la concòrdia i la solidaritat, principis bàsics de tot socialisme, català, castellà o de la xina popular que deia aquell que vos i jo coneixem ........