Encara fan la pel·lícula Still Life, rebatejada com Nunca es demasiado tarde. La va escriure, dirigir i produir Uberto Pasolini –cap lligam amb Pier Paolo i sí, en canvi, amb Visconti–. Still Life explica la vida d'un home senzill que viu sol, un funcionari municipal de l'escala més baixa d'un districte de Londres que es dedica a buscar familiars dels morts que no reclama ningú. La tenacitat i la constància humanitzen el protagonista i, en certa manera, els mateixos difunts.
D'acord amb el perfil del personatge, la pel·lícula és molt sòbria, amb més silencis que diàlegs. I mostra molt més que no explica, amb una dramatúrgia cinematogràfica prou destra perquè l'espectador sàpiga en tot moment què sent i què pensa l'humil funcionari. Sempre em fixo en l'armadura argumental i em pregunto sovint què diu el guió en les seqüències que no tenen diàleg. Què hi ha escrit quan només veiem una successió de moviments banals, com els del personatge a casa seva o a la feina. “Entra al seu despatxet, es treu l'americana i la penja darrere de la porta. S'asseu a la taula, obre un dossier i llegeix un document.” M'imagino que el gruix del guió deu ser així, però el resultat no és gens banal. La interpretació, els detalls i el tempo narratiu ho diuen tot sense paraules. Ras i curt: cine.
Suposo que Still Life està concebuda amb imatges des de l'origen i que el realitzador, que és també el guionista, té al cap el poder d'evocació de cada pla. Confesso que em meravella aquesta economia expressiva que és als antípodes dels diàlegs reiteratius que no s'acaben mai. Tampoc no cau en els llargs plans de paisatges o d'interiors que volen proposar un gaudi estètic i acaben enfarfegant. I, com a bon guionista, no fa mai que el personatge parli sol perquè l'espectador sàpiga què pensa. Si jo manés, castigaria amb penes de presó els guionistes que recorren a aquest recurs tan baix.
