Diumenge, 18 de Novembre de 2018

Espanya no és res

01 de Febrer de 2018, per Ferran Pujol

La direcció d’Esquerra que va decidir el segon tripartit i la presidència de Montilla ho va fer convençuda, malgrat l’avís de daltabaix que alguns pronosticaren, i que va acabar amb bona part dels militants donant-se de baixa i una altre part creant RCat. Va tenir una baixada electoral i una direcció escapçada. Els dirigents que quedaven eren, majoritàriament, gent propera als postulats de la direcció dimitida. Van buscar a fora i van escollir en Junqueras com a líder del partit i li van imposar una segona de confiança de la direcció.

Durant l’arrencada del procés, la gent s’activà a l’ANC o a Òmnium però no s’afilià a cap partit. És més, a la majoria de seccions locals de CDC i ERC van perdre gent activa perquè tenien més 'activitat' en la societat civil. Aquells joves dirigents d’ERC que han crescut políticament fent vida de partit i fent de la mania persistent a CDC el seu pal de paller, són els que avui estableixen les tàctiques del partit. En canvi, a JuntsxCat el grup parlamentari no té què respondre a un partit ni a cap dogma que no sigui la restauració del govern legítim i el reconeixement internacional de la república.

A banda, l’Estat espanyol mai no ha tingut cap pes en el panorama europeu ni en l'internacional, fins i tot ha pogut ser l’únic Estat feixista d’Europa quasi tot el segle XX sense que això importes ni al continent ni als americans. L'espanyola és una societat que no va fer la revolució industrial, que no s’ha modernitzat i això avui encara és latent, i es reflecteix en la concepció democràtica que hauria de tenir un país europeu. Fixem-nos que l’executiu espanyol pot trencar les costures més bàsiques de la democràcia i cap mitjà de comunicació important, ni cap partit, ni cap gruix d’intel·lectuals significatiu reflexiona, qüestiona o valora diferent les formes executades. L’excepció confirma la norma.

Espanya no té grans capitals més enllà de Madrid, a distància Sevilla, Zaragoza, Málaga i Murcia (excepte als països catalans i a Euskadi). La majoria de capitals de província són més petites que moltes capitals de comarca catalane: Manresa, posem per cas, és més gran que Ciudad Real, Zamora, Soria, Mérida, Cuenca, Ávila, Huesca, Segovia o Teruel. Reus és, a més d’aquestes, més gran que Lugo, Ourense, Santiago de Compostel·la, Cáceres, Guadalajara, Melilla, Ceuta, Toledo, Pontevedra o Palencia.

Vic té més població que Soria o Teruel, semblant a Segovia. Si afegim que aquests petits nuclis urbans estan molt més distanciats que els nuclis comarcals catalans, ens dibuixa una societat poc dinàmica econòmicament, una societat anorèxica i gregària d’una hiperglucèmica capital com Madrid. Aquest és el principal motiu pel qual no hi ha hagut mai un contrapoder al senyor feudal madrileny, des de l’essència mateixa de Castella (pal de paller caníbal d’Espanya).

Només la discrepància s’ha mantingut resistent en els territoris desenvolupats no castellans, com Euskadi o Catalunya. Motiu que explica, entre d’altres no menys importants, la poca rellevància internacional d’aquest estat poc democràtic i amb una evolució pròpia no homologada a la resta de l’Europa després de la Segona Guerra Mundial. Espanya podrà fer el que vulgui en qüestió de drets humans o democràtics mentre no molesti a la resta d’estats seriosos per la simple raó que d'ella no se n'ha esperat mai res de positiu.

Aquest és el problema al qual s’enfronta un país com Catalunya. Viure dins d’un territori franc on l’occidentalisme no influeix. Per tant, esperar que amb un govern autonòmic obedient a l’Estat, sense tenir voluntat d’assimilar-se a Castella, obtindrà el reconeixement i la comprensió de Madrid, és d'una gran ingenuïtat. Arribat aquest punt, només ens queda el que sempre hem fet. Es tracta de resistir, persistir i autoreafirmar-nos en la nostra identitat. El 155 no marxarà perquè sempre va estar present. Econòmicament, som una comunitat de règim comú, i per tant sempre hem tingut dependència de la gestió de Madrid. Culturalment, fins ara, toleraven petites veleïtats, i ja no ho faran.

Un govern sense Puigdemont no podrà sortir de les voluntats de Madrid perquè sempre recorreran als seus jutjats allò que no els agradi, encara que estigui legitimitat per una majoria democràtica a casa nostra. Tenir-la, a Espanya, no és significatiu.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (4)

Comentaris

Ganxet  04 de Febrer de 2018

Quina

vergonya, poden aclarir quin criteri segueixen per esborrar comentaris. Gràcies, suposo que no es per no Ponsarnau igual que vostès.

Juan  02 de Febrer de 2018

con resentimiento

con resentimiento no se puede opinar de política, la venganza, el resentimiento, el desprecio no llevan a nada, así no se pueden nunca entenderse las dos partes y seguro que con este modelo el 155 seguro que sera mas potente, con estas opiniones se sitúa fuera del mercado político y con una visión muy poco positiva

Ramon Salvat - Reus  02 de Febrer de 2018

Amb tot no.

Apreciat. Ferran Pujol, España es un desastre i blablablabla però no em negareu que tenim la millor lliga de futbol del mon i la segona millor segona categoria d’Europa ¿veritat? O això ¿tampoc?. Recordi, si us plau, allò que va dir Otto von Bismarck “ Estic firmament convençut de que Espanya es el país mes fort del mon. Porta segles volen destruir-se a si mateixa i encara no ha aconseguit”, i tal i com “treballeu” els indepes, la feu encara mes forta i gran.

ep  01 de Febrer de 2018

El odio a España

El odio hacia España tiene estas cosas. Que tengamos que leer semejante sarta de tonterías una tras otra y que no te queden ganas ni de contestar. ¿Pero usted estaba consciente cuando ha escrito esto?