Observant l’evolució de l’acció vers la pobresa i l’exclusió social en les darreres dècades, trobem que el principal moviment assistencial ve dirigit per valors i estructures religioses. Aquesta acció, fonamentada en la caritat i la pietat, poques vegades té la finalitat d’apoderar la persona o solucionar la seva situació sinó que en minimitza els efectes mitjançant alimentació i roba, creant així una dependència vital que perpetua i engreixa un cercle viciós, lògicament, subvencionat.
Paral·lelament, amb la institucionalització de l’acció social en forma d’estat del benestar, trobem l’intervencionisme planificat per part de l’estat capitalista. La major part de l’acció social segueix obviant la finalitat de solucionar la problemàtica d’arrel i es presenta en forma de prestacions econòmiques lligades a la legislació determinada pel govern del moment. Per tant, entesa la teoria i coneguda l’experiència, trobem que la intervenció no està supeditada a les necessitats socials o particulars sinó, en última instància, a la voluntat política.
Quan es fa esment a la funció de serveis socials i l’estat del benestar en sentit general, trobem una definició prou unànime: possibilitar una vida digna. Possiblement, el fet que sigui unànime respon a la seva subjectivitat total i absoluta, doncs l’estat del benestar es presenta com l’ajuda responsable d’un Estat que no pot abandonar les persones que el sustenten i opta per subvencionar vides amb un fals altruisme. Res més lluny de la realitat. Ens trobem davant un pacte tant social com desinteressat amb què s’evita que els pobres ens revoltem i acabem amb la injustícia de les societats classistes, mantenint així una relació d’enriquiment d’uns pocs a costa de molts que, ves per on, necessitem de les seves engrunes per sobreviure.
La primera conseqüència d’aquesta divisió de classes ve donada per la qualitat del benestar i per la invisibilització a l’hora de presentar estadístiques, dades o informacions que reflecteixi la situació. Sent, consegüentment, la criminalització constant de la pobresa la gran aposta de l’stablishment per eludir responsabilitats estructurals i fent que les classes més baixes i marginals semblem les responsables directes de la nostra situació.
Malauradament, els i les treballadores del sector social també estem subjectes a aquesta subordinació. Tant el tercer sector com el sector públic té uns límits molt clars i assumeix el paper regulador i d’eina de control que garanteix aquesta estabilitat. A la vegada, en un moment on la deriva liberal dels estats capitalistes posa l’acció social a la balança del rendiment econòmic per sobre de les necessitats, ens trobem en un carreró sense sortida a l’hora de donar resposta a les necessitats reals de moltes persones en el seu dia a dia.
Arribats aquí, és necessari un treball que invoqui un canvi de mentalitat de base també per part dels i les treballadores del sector i enfocar el treball cap a un canvi de model basat en la prevenció de la pobresa i en l’emancipació d’aquesta per sobre del rendiment, l’estètica política o les necessitats econòmiques del moment. Cal una denúncia clara i contundent amb una sola veu de l’engany premeditat que suposen les polítiques socials en format de cursos de formació sense cap sortida laboral, l’alta burocràcia que només té la finalitat de dificultar l’accés a les minses ajudes existents i l’elevat grau de corrupció i prevaricació en la relació entre el sector públic i el sector privat.
Des de la CUP i l’Esquerra Independentista considerem que només amb la superació del capitalisme podrem combatre la pobresa i la misèria estructural de la nostra societat. Per fer-ho, però, necessitem bastir la possible base d’aquesta nova societat partint de la implicació i participació de tothom que comparteixi aquesta inquietud. A Reus, una de les vies que hem engegat pren forma de taula de debat i trobada entre persones interessades, professionals i usuàries. La següent, centrada en els serveis socials i l’acció social, serà el proper dijous 12 de febrer, a les 20h, al Casal de la Dona de Reus.
“S’és més individu quan es pot gaudir de suport col·lectiu, quan es compta amb bases sòlides; quan això falta, s’és un individu per defecte” Robert Castel.
Edgar Fernández és militant de la CUP de Reus i sindicat a la Coordinadora Obrera Sindical.
