Cookie control
Dimarts, 16 de Juliol de 2019

Exemples i metàfores per guanyar o perdre un referèndum

27 de Desembre de 2016, per Biel Ferrer

"El foc va pregar l'aigua que anessin junts al sol i que pel camí podrien fer amistat parlant d'unes coses i d'altres. L'aigua va respondre i va dir que dos contraris no anaven ben planament per un camí i sobretot que el sol és el seu enemic i és amic del foc. Però si el foc volia anar amb ella a la lluna, amb molt de gust aniria amb ell per un camí, amb la condició que anessin a la lluna de nit i no de dia". Així, amb exemples com aquest, Ramon Llull, el nostre primer gran escriptor, pretenia, fa set-cents anys, convèncer els infidels que es convertissin i persuadir els fidels que obressin d'acord amb els bons principis de la seva religió. Fóra també aplicable aquest breu relat al nostre procés polític nacional? Qui hi fóra el foc? Qui l'aigua? Talment Llull, que s'adonà que la ficció narrativa podia ser una bona estratègia didàctica per divulgar el seu sistema de pensament filosòfic, la seva Art, els independentistes (i els unionistes) malden per explicar-se i per guanyar adeptes mitjançant metàfores de caire ben divers. Perquè, òbviament, no n'hi ha prou de tenir la raó per vèncer. S'ha de saber comunicar per convèncer.

Una tesi doctoral recent ha investigat de quina mena de metàfores es van servir, en els relats respectius, els partidaris del Yes al referèndum escocès del 18 de setembre de 2014 i també els partidaris del Sí+Sí a la consulta catalana del 9N del mateix any. L'autora n'és la reusenca Carlota M. Moragas Fernández, doctora en Antropologia i Comunicació, màster en Comunicació Estratègica en la Societat del Risc, llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i en Periodisme, i, actualment, professora del Departament d'Estudis de Comunicació de la URV. De tot el que ens en va dir, amb voluntat científica i objectiva -no pas apologètica ni proselitista-, el proppassat 20 de desembre, en una conferència, fóra difícil de fer-ne una síntesi prou matisada perquè la seva extensa i pregona tesi doctoral se centra en els complexos mecanismes de construcció dels discursos polítics, en aquest cas sobre la independència a Catalunya i a Escòcia, i un aspecte central d'aquesta recerca és, precisament, el paper que juga la metàfora conceptual -un recurs retòric com també ho és l'exemple lul·lià- en la definició dels conflictes polítics, i com la interacció facilitada per l'entorn 2.0 (sobretot, twitter) ha canviat les dinàmiques d'actuació dels partits polítics respecte a la ciutadania.

Un dels aspectes en què aquest articulista es va fixar fou que, a les campanyes dels diversos actors (polítics i socials) escocesos partidaris del Yes, eren plenament majoritàries les metàfores piulades que tot sovint parlaven del camí i el viatge vers un país millor i referides a la defensa i l'aprofundiment de l'estat del benestar (i no gens o ben poc relacionades amb elements identitaris nacionals) i s'hi esmentava com Westminster procurava deteriorar-lo i impedir-ne el desenvolupament. Tanmateix, sabem que aquests arguments tan positius i esperançadors no serviren perquè el Yes vencés: la por, aquesta emoció negativa i paralitzadora, metaforitzada mitjançant l'abisme..., va convèncer la majoria de votants escocesos de votar No. Conclusió (d'aquest articulista): guanyà qui féu més por a l'altre.

I a Catalunya? Doncs aquí, la conferenciant constatà les moltes energies esmerçades, des d'aleshores, a demostrar que, com a nació, a Catalunya li correspon el dret democràtic de l'autodeterminació... però que encara els inputs orientats a assolir la majoria social a favor del Sí a la independència hi són minoritaris. I doncs: "what are we waiting for"?, es pregunta l'articulista. I gosa fer un advertiment tot citant una altra petita faula lul·liana, extreta del seu llibre "Fèlix o Llibre de meravelles", que pretén, per inducció i per analogia, il·lustrar un ensenyament a propòsit del combat que es féu davant dels dos fills del rei: "En un arbre s'estava un gall amb moltes gallines. Sota d'aquell arbre s'acostà una guineu, la qual veié que el gall i les gallines s'estaven en l'arbre. Aquella guineu es mogué tant, corrent i saltant i jugant sota l'arbre, i tant de temps estigué movent-se, que el gall, que mirava sense parar la guineu, es cansà i caigué de l'arbre; i la guineu l'agafà i el matà". Qui en seria ara i aquí el gall, qui les gallines i qui la guineu? I, sobretot, quin en seria l'ensenyament?

Biel Ferrer Puig és filòleg.

 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges