Cookie control
Dilluns, 19 d'Agost de 2019

Fàbrica de ni-nis

16 de Juliol de 2019, per Paco Masó

Soc jubilat a Espanya i des de la meva jubilació amb 61 anys he viscut dos anys a Holanda, dos anys a Alemanya i dos anys a Colòmbia. En cap d'aquests països he trobat joves ni-nis (és a dir, que ni estudien ni treballen) en el volum que té Espanya. M'ha costat molt de temps, però he pogut esbrinar com i per què aquest país s'ha convertit en una fàbrica de ni-nis amb protecció legal per a ser-ho.

Els legisladors espanyols han hagut de compaginar, en aquest assumpte, almenys tres aspectes diferents, i tots ells importants. En primer lloc, la protecció del menor davant d'abusos físics o psíquics dels adults; en segon lloc, les relacions entre progenitors en cas de divorci, i, per últim, les relacions patern-matern filials. En l'anàlisi, també s'hi hauria d'afegir un altre aspecte, que seria la protecció dels progenitors davant dels incompliments dels fills. I això perquè l'eliminació de la pensió per aliments al fill queda supeditada al fet que, sent major d'edat, obtingui independència econòmica, de manera que el fill pot no voler treballar per no disposar d'aquesta independència econòmica. I això també perquè l'eliminació de les despeses d'estudis del fill queden supeditades al fet que, sent major d'edat, acabi els estudis, de manera que el fill pot pensar en que no té necessitat d'esforçarse en l'aprofitament dels seus estudis i, amb aprovar una assignatura per curs, suficient. I això perquè el més habitual és que la pensió per aliments i les despeses d'estudis vagin lligades i, mentre no finalitzi l'etapa d'aprenentatge, no es passa a l'etapa d'entrada al mercat laboral.

Al llarg de la història de la humanitat i, especialment, en els últims 200 anys, es ve repetint el dilema que se li planteja als pares quan els fills no aprofiten els seus estudis perquè no són capaços d'obtenir i/o retenir els coneixements que reben en escoles, instituts o universitats. Els progenitors, per esbrinar les causes d'aquesta mancança, han verificat si la falta d'aprofitament es produeix per falta de capacitat del fill, pel fet de no assistir a les classes, per manca de voluntat d'estudi o per males companyies. I en funció de la causa o les causes, els pares han pogut actuar. Així, si l'origen era que el fill no valia per a estudiar, per la seva escassa capacitat intel·lectual, o perquè no volia estudiar, simplement, el posaven a treballar. Quan la causa, en canvi, provenia d'absentarse de les classes, la solució venia per un internament en un col·legi menor o major. I quan l'origen procedia de les males companyies es canviava al fill de centre d'estudis.

El parasitisme de fills davant de pares que pot arribar a generar la legislació actual es pot albirar amb una senzilla reflexió. Suposem una carrera universitària de cinc anys, amb un total de 10 assignatures per curs. Aprovant una assignatura anualment, el fill podria estar-se 50 anys percebent pensió per aliments i despeses d'estudi. Podrien estar 50 anys de vacances al Carib colombià amb les seves platges i cerveseta (per ser molt més barata la vida i parlar espanyol) durant 9 mesos i tornar 3 mesos a l'any a Espanya per estudiar i examinar-se d'una assignatura. Cal tenir en compte que un salari mínim mensual a Colòmbia (amb el qual viu una família de quatre membres) és de 800.000 pesos, que equivalen a 240 euros. L'Estat, en regular, s'ha apartat del correcte procedir dels pares, assenyalat anteriorment, i, sense adonar-se'n, ha ficat els pares en un problema de molt difícil solució.

Així, quan l'origen és que el fill no val per estudiar per la seva escassa capacitat intel·lectual o no vol estudiar, amb l'aplicació de la legislació actual, no se'l pot obligar a accedir al mercat laboral, i se subsisteix per l'obligació de pagament de pensió. El fenomen dels joves ni-ni no es troba contemplat, ni existeix cautela alguna enfront del seu parasitisme. Els pares han de suportar una exigència d'obligació de pagament, tot i conèixer l'efecte nociu que comporten en els seus fills aquests pagaments mensuals. Els legisladors, que buscaven el bé dels fills, acaben convertint l'Estat espanyol, amb la legislació actual, en defensor dels qui voluntàriament no volen créixer i prefereixen parasitar els seus pares perquè estan convençuts de l'obligació de manteniment que tenen els seus progenitors envers ells, de per vida, perquè ells no van demanar permís per a néixer, sinó que els seus pares ho van decidir i, per tant, els toca mantenir-los fins que es morin, alhora que, fent-se partíceps de la cultura de gaudir més, millor, al més aviat i durant el màxim temps possible, es pregunten, retòricament: quan vaig a gaudir si no és ara que sóc jove, estic sa i no tinc càrregues familiars?

Els ni-nis no tenen a penes incidència en països del primer món com Holanda o Alemanya, perquè els costums socials fan que els joves s'independitzin dels pares, és a dir, surtin de la llar paterna-materna i comparteixin pis amb altres joves des dels 18 anys. Els pares ajuden el fill amb les despeses d'estudi, però la manutenció i l'allotjament van a càrrec del fill o filla que va abandonar la zona de confort del niu familiar, perquè és el preu que han de pagar per poder fer tot el que els vingui de gust sense haver d'oferir explicacions als seus pares. Si no aprofiten els seus estudis els pares deixen d'ajudar, però els fills ja són, com a mínim, fora de la casa familiar.

Els ni-nis tampoc no tenen cap incidència a Colòmbia, perquè el costum social és accedir al mercat laboral als 18 anys, i només els estudiants demoren aquesta incorporació fins a la finalització d'estudis. Pregunta: per què llavors Espanya és tan diferent en aquest assumpte? Resposta: per la diferent legislació existent. A Colòmbia, un jove orfe percep pensió d'orfandat fins als 18 anys, i si és estudiant fins als 25 anys, mentre continuï sent-ho. Als 25 anys, i hagi o no finalitzat els seus estudis, deixa de percebre pensió. A Colòmbia, llevat que hi hagi acords particulars diferents en l'Acord de Regulació de les Relacions patern-matern filials, la pensió per aliments dels fills finalitza als 18 anys, i l'obligació de suport de despeses d'estudis desapareix als 25 anys. En aquesta situació legal no hi ha manera que cap jove pugui tenir una protecció legal per al seu parasitisme. Curiosament, Holanda i Alemanya tenen unes legislacions, en aquest assumpte, més semblants a Colòmbia que a Espanya.

Hi ha d'altres països, de l'àrea anglòfona, en què aquest assumpte es tracta amb un respecte exquisit amb els drets i obligacions de totes les parts. Els arguments dels joves justificant la seva actitud són assumits, i se'ls pregunta. Mentre el fill és menor, ambdós progenitors, en atenció a la seva pàtria potestat, acorden i fan efectives aquestes mesures acordades que afecten al seu fill conjunt. Quan passa a la majoria d'edat la situació canvia i no poden continuar sent d'aplicació sobre la seva persona acords en els quals no ha participat en la seva presa de decisió.

Per tant, no resulten exigibles sobre aquest fill les responsabilitats que es deriven dels acords dels seus progenitors que, bàsicament, tenen a veure amb la seva obligació d'aprenentatge. Però tampoc no resulten respectables els drets del fill en relació als pares, que tenen a veure, bàsicament, amb la qüestió econòmica. D'aquesta manera, utilitzant aquesta falta de consulta de la voluntat del jove argumentada pels ni-nis, es corregeixen els termes i desapareix la seva empara legal, perquè en la correcció s'inclouen drets i obligacions de totes les parts i les que a ells incumbeixen es troben subscrites per ells mateixos. Conseqüentment, resulta imprescindible un nou acord a tres bandes de pare, mare i fill, en què cadascuna de les parts es troba en igualtat respecte de les altres, i on es consensuen tots els aspectes que les parts consideren importants: estudis, centre educatiu, ritme d'estudis, esports, vacances, viatges, relacions sexuals i/o promiscuïtat, religió, drogues, treballs temporals, treballs en període no lectiu, relació amb noves parelles de pare i/o mare, etc.

A Espanya, els ni-nis només sorgeixen quan hi ha un divorci en el qual la custòdia del menor ha quedat al 100% al capdavant de pare o mare. Si la custòdia és compartida, com no hi ha un interès econòmic per part de cap dels progenitors, els pares per separat són capaços de reconduir la conducta de qui va ser menor i ja té majoria d'edat. Els progenitors que fan front al pagament de pensió per aliments, generalment pares, moren per dins amb la ràbia que els produeix veure que la pensió que suporten, en lloc de produir l'efecte beneficiós buscat en els seus fills, indueix i augmenta el seu parasitisme sense poder fer res per evitar-ho, perquè deixar de pagar comporta presó i acaben assumint per dins aquesta pensió com si fos un embargament de la seva nòmina per un deute que no els correspon. I amb això les relacions afectives patern filials es ressenten.

Tan fàcil que resultaria aquest assumpte si aquesta pensió per aliments funcionés com una beca d'estudis! No es tracta de no pagar, es tracta de fomentar la cultura de l'esforç, el compromís i la responsabilitat del jove per si mateix i envers els seus progenitors, familiars i iguals en el camí d'aprenentatge, fet que l'ha de portar cap a una vida plena i independent.

La meva proposta és que, fins als 18 anys, hi hagi l'obligació, per part dels progenitors, respecte del seu manteniment tant si aprova com si suspèn. A partir dels 18 anys, si no estudia, que la pensió per aliments desaparegui de forma automàtica. A partir dels 18 anys, també implementaria la necessitat de ratificació-modificació per pare, mare i fill dels acords presos en el seu moment pels pares. En absència de ratificació-modificació, mantindria la pensió per aliments i despeses d'estudi si el fill major d'edat continua estudiant, fins al dia de compliment dels 25 anys. En cas de suspendre un curs acadèmic, faria desaparèixer de manera automàtica de la pensió per aliments i despeses d'estudi. I això perquè el 'pensum' acadèmic, és a dir, la quantitat i dificultat de les matèries que componen cadascun dels cursos acadèmics, està dissenyada perquè pugui ser desenvolupava per un estudiant mitjà, i es pot passar de curs amb un màxim de dues assignatures suspeses. Farien bé els polítics, partits polítics i societat en general de modificar la legislació vigent per evitar aquest desagradable fenomen ni-ni tan espanyol i que tant sorprèn a l'exterior.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Jove  17 de Juliol de 2019

Ni-nis un problema més complex

Agraeixo la teva visió sobre el tema i estic d'acord en l'importància de l'esforç i el compromís mutuu entre totes les parts. Tot i això, els ni-nis no sorgeixin unicament en estructures familiars on hi ha hagut un "divorci", ni considero que sigui la clau del problema ja que és un problema molt més complex. Els joves fins i tot estudiant i treballant no ho tenim tant fàcil, anar a viure fora quan s'estudia i trobar feina és complex, és cert que pots aconseguir-ho en alguns casos i en d'altres et poden prendre el pèl i aprofitar-se de la "falta d'experiència". Evidentement dels errors també s'apren. El problema ve que no tothom tenim les mateixes capacitats/habilitats; davant el fracàs també hi ha frustració i amb aquesta mecanismes de defensa alguns dels quals poden ser nocius (evitació, adicció). He pogut conèixer diferents persones/families que es troben en aquesta situació, no tenen una dependencia econòmica (pensión) com a problema, el problema és més complex. El procés de plantejar-se la carrera profesional (en què sòc bo, quines capacitats he de desenvolupar), poder entrar en el mòn laboral sent jove (necessites experiencia però primer han de donar-te l'oportunitat) i estar preparat per acceptar la frustració.
Crec que és un problema complex, joves amb potencial que no poden/saben com desenvolupar-lo i manca/nul coneixement sobre un mateix amb mínima ajuda a nivel d'orientació (també he conegut els últims programes en orientació laboral que poc han servit, alguns per feines temporals amb poques posibilitats de seguiment (allunyades al perfil de la persona), formacions deficients i no han evitat que, per exemple joves acabesin en estafes piramidals).
Potser s'haurien de plantejar algunes altres preguntes també: 1)Estan els estudis actualment afavorint entrar en el mercat laboral (el vincle por ser molt distant)? 2)Hi ha un interès perquè els joves no puguin avançar ( surten suficients places per cobrir les demandes de feina)? 3)La inversió en orientación/educació és l'adequada (és eficaç, es comprova que funcionin?)? 4)S'està afavorint l'emprenador/l'esforç per tirar endevant projectes ?. Entre d'altres preguntes que no tenen una resposta sençilla i entreveuen un problema multifactorial.