Aquests dies estic notant un canvi cap a millor, en relació a la igualat de gènere. Però sí que és ben cert que el noto ben proper, és a dir, al meu voltant, en el meu entorn. Suposo que em bellugo i visc en entorns a on la igualtat de gènere s'està solidificant de manera gratificant. Però si miro més enllà, veig que no, i veig que encara hi ha molt camí per fer perquè el rol de la dona treballadora no ha canviat gens ni mica. He escoltat de la boca de dones joves que quan arriben a casa després de treballar, encara han de fer tot el que comporta una llar, la família, en definitiva el dia a dia, totes soles.
Ho verbalitzen des de la normalitat més absoluta, i és que 2019 anys de tradició judeo-catòlica pesen molt, potser és això, que l'educació de tants i tants anys impartida des d'aquesta visió ha estat letal i ha promogut desigualtats, i a més en tots els aspectes. Crec que del meu vocabulari en trauré la paraula feminista, i també la paraula masclista, i treballaré perquè la igualtat real sigui la fita a aconseguir, perquè els homes interioritzem per fi, que sense cap mena de dubte, perquè el dubte ja ha de desaparèixer, hem d'estar en les mateixes condicions a la vida, sí, a la vida.
Doncs crec que seria bo plantejar-ho d'aquesta manera, i així mirar de trencar aquestes barreres de ronya arcaica que tant de mal estan fent. No és tasca fàcil, però no impossible, hem d'acabar amb els tics, els hòmens hem de treballar interiorment molt dur, hem de ser impecables amb nosaltres mateixos, i alhora exigents amb nosaltres i els altres homes, no deixar passar comentaris, gestos, i fets, que fomenten la desigualtat.
Vaig néixer el 1971. Franco encara no havia mort. Vaig anar a una escola de capellans, a les aules tot érem nois amb bata grisa, em van trencar la cara més d'un cop a classe els professors, amb la mà, o amb el regle. Vaig descobrir el porno entre amics, quan era adolescent. El vaig descobrir de molt mala manera, el sexe. I moltes coses més que anomenaria si no fos perquè no vull allargar-me.
He estat un home amb sort, jo, perquè sempre he estat envoltat de dones molt millors que jo, i per tant de les quals he après a veure i viure amb uns altres ulls la vida. No hi ha paternalisme, en aquestes paraules, hi ha sinceritat, ja que si no hagués estat envoltat d'elles, jo ara no seria millor que abans. I per què dic que sóc millor que abans? És molt senzill, perquè he après a mirar sense etiquetar la igualtat, he interioritzat que ho som sense més, i que davant de la vida hem d'estar a la mateixa alçada, així de normal i planer.
He après a mirar des del mateix punt, a compartir, es tracta d'això. He après a interioritzar que en tots els àmbits de la vida no hi ha d'haver una sola escletxa, hem d'estar en la mateixa línia, i a més sense forçar-ho, sinó que hi hem d'estar perquè ha de ser així, és així. He hagut de treballar molt, per treure'm tics inculcats durant centenars d'anys, he de treballar molt encara, fer anar el cervell i cultivar-lo també ajuda molt, ser valent en una conversa de cafè amb un amic i retreure segons quin comentari, és necessari.
No podem abaixar la guàrdia mentre el feminisme i el masclisme guanyin a la igualtat. M'encanta ser cada cop menys home, i en canvi ser més persona, exacte, igual que ella.
