Cookie control
Diumenge, 15 de Setembre de 2019

Ferran, Casals i Salter: tres mestres de plàstica excepcionals

03 de Gener de 2015, per Biel Ferrer Puig

El traspàs de Ramon Ferran ens provoca records de l'època dels estudis de l'ensenyança general bàsica, quan el tinguérem de mestre de plàstica en un col·legi on predominava la tortura antipedagògica i la repressió ideològica, i ell i pocs d'altres n'eren l'excepció. Escola franquista, espanyolista, repressora... i, en canvi, afortunadament lliure i creativa gràcies a persones com Ramon Ferran, Joan Casals, Jack Salter i alguns mestres més (l'Enric Valls, la Dolors Escardó i poca cosa més). Certament, Ramon Ferran ens ha llegat una obra artística extensa i valuosa, però no volem deixar de reivindicar la seva tasca didàctica en uns moments encara difícils: els anys 70 del segle XX. Ferran, Casals i Salter ja són al cel dels artistes rebels i podria ser que per això, pel fet de no ser ja a la terra que ens pasta i ens acull, quedés en l'oblit el seu pas per les aules on uns jovenets preadolescents maldaven per trobar mestres que els suggerissin formes d'expressió que els alliberessin de tantes prohibicions i de tantes inhibicions.

Vet aquí, doncs, que aquests tres mestres de plàstica contradeien el sistema educatiu d'aquella època encara predemocràtica. Tots ells van proposar-nos un punt de partida propi, personal, basat en l'observació de nosaltres mateixos i del nostre entorn... i, des d'aquí, arribar a solucions diverses, per camins distints, amb destinacions finals d'acord amb la nostra manera de ser i de fer, sense motlles, sense producte acabat homogeni. Els treballs manuals, les làmines, les figures de fang, els dibuixos, les pintures... tot era al servei d'una creativitat personal i alliberadora, crítica i reflexiva. Recordem el Ramon proposant-nos aproximacions a obres d'art des del parer individual per compartir-lo tot seguit mitjançant el diàleg amb els altres. Talment recordem el Joan tombant per les taules del taller i conversant amb cada un dels estudiants per tal d'encoratjar-los a continuar aprofundint en aquell esbós. Recordem també el Jack parlant-nos amb un català tan pulcre com viu sobre les possibilitats d'aquell primer assaig de creació artística, les beceroles de vés a saber què...

Ferran, Casals i Salter van ser mestres de plàstica excepcionals en temps difícils i a contracorrent. Els hem d'agrair, doncs, el seu coratge, el seu esperit crític, revolucionari, inquiet. Perquè, ultra la seva pròpia obra de gravador, escultor, pintor, ceramista (o de terrissaire, com li agradava de dir-se el Jack Salter), també van inocular a molts estudiants d'ensenyança general bàsica el sentit veritable de la creació artística: l'expressió lliure i personal des de l'observació atenta i crítica.

Biel Ferrer Puig és filòleg.

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Xavier Amorós Solà  04 de Gener de 2015

Completament d'acord

Estic completament d'acord, benvolgut Gabriel Ferrer, amb el que dius sobre Ferran, Casals i Salter. La seva labor va ser exemplar com la d'alguns altres professors. La nostra societat està en deute amb ells. Avui, més que mai, hem de manifestar el nostre homenatge per Ramon Ferran per les seves qualitats d'home, d'artista, de professor i de ciutadà. Gràcies, Gabriel, per la teva iniciativa. Xavier Amorós Solà

Jordi Güell  04 de Gener de 2015

Siguem justos

Benvolgut Biel, amb qui vaig compartir col•legi i classes tota la “EGB”.
No puc estar més d’acord amb tu pel que fa a la valoració i record que en fas d’aquests tres mestres que van ser tot un regal i un luxe per a la nostra formació, no tan sols plàstica sinó personal, com molt bé dius.
Però deixa’m discrepar en la valoració que en fas d’aquell col•legi (La Salle de Reus) que tu qualifiques com “Escola franquista, espanyolista, repressora...on predominava la tortura antipedagògica i la repressió ideològica, i ell i pocs d'altres n'eren l'excepció.”
Naturalment que podia tenir aquests tics, estem parlant dels anys que van del 1968 al 1975, els darrers del franquisme i amb un rebrotament final molt dur (Carrero Blanco, penes de mort..) però el sol fet de disposar d’aquests mestres i d’altres com l’Enric Valls, la Dolors Escardó o el Francesc Llobet (catalanista i futur “Normalitzador Lingüista”) era un senyal de voluntat d’obertura i tolerància. És clar que hi havia personatges més nostàlgics (i on no?), però el to general que en recordo era de llibertat.
Al llarg dels anys he conegut gent de la nostra edat on recorden l’escola d’aquells temps cantant el “Cara al Sol” i altres manifestacions similars. Nosaltres MAI vam cantar aquesta cançó en tota la nostra infantesa.
També en aquest col•legi vam començar a aprendre a llegir i escriure en català a 6è d’EGB (Any 1972-73) de la mà d’en Francesc Llobet i més tard, el 1974, va entrar a casa “El resum d’Història dels Països Catalans” d’en Ferran Soldevila. I el dictador encara era viu!
He portat les meves filles a l’escola pública perquè hi crec i perquè penso que està, com a mínim, al mateix nivell que les millors privades o concertades actuals i fins i tot per sobre. Això no treu que calgui reconèixer el valor de l’educació que va oferir en aquells temps difícils aquest col•legi, fins i tot millor que la que està oferint actualment pel que fa al pluralisme i progressisme de què feia gala.