Dijous, 13 de Juliol de 2017

Goya i Fortuny: emocions en blanc i negre al Museu de Reus

13 de Juliol de 2017, per Marc Ferran

Des del dimecres 12 de juliol, el Museu de Reus acara als dos millors gravadors espanyols en una doble exposició (o dues exposicions en una) Los caprichos de Goya. 80 estampas de 1799 i Marià Fortuny, gravador. La col·lecció del Museu. A la sala gran es mostra la sèrie completa dels 80 “Caprichos” que, Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos,  1746 – Bordeus,  1828), edità el 1799, cedits per la Diputació de Zaragoza i a la sala Petita el Museu hi exposa la seva col·lecció de 30 exemplars d’aiguaforts de Marià Fortuny Marsal (Reus 1838-Roma 1874), de les trenta-cinc planxes conegudes, que en va fer com a gravador.

Amb les dues exposicions ens trobem davant a dos artistes que, fins a cert punt, són d’estils antagònics. Goya, un dels grans mestres de l’art occidental, ens presenta una sèrie de vuitanta aiguaforts amb una clara volutat crítica en el seu contingut, amb temes com la de la bruixeria, l’anticlericalisme i la ignorància. Els clergues, la noblesa, la superstició són assenyalats com els grans mals d’una Espanya decadent (una Espanya que de manera recorrent ha sortit vencedora dels embats que al llarg dels darrers dos segles han intentat modernitzar-la). Goya beu i s’alimenta de la il·lustració. Nascuda a França i Anglaterra al principi del segle XVIII, era un moviment cultural de pensadors, científics, escriptors i artistes que defensaven la capacitat de l’home per pensar per si sol gràcies a la raó. Oposaven la raó a la fe, el coneixement a la supertició, l’educació a la ignorància, la justícia social a l’abús de poder, la veritat a la mentida i la hipocresia (uns valors que a hores d’ara i tres-cents anys després, hem oblidat i ens caldria treure’ls la pols i recuperar-los). Estèticament, no per coneguts i analitzats, continuen sorprenent-nos per la seva modernitat i radicalitat en els plantejaments. Caricaturitzant fins a la deformació extrema de les formes, Goya sap exprimir amb una habilitat pròpia d’un gran artista totes les virtuts d’una tècnica dificilíssima com és la de l’aiguafort. Des del número 1 fins al 80 evoluciona i degenera els cossos aconseguint que la mateixa lletjor, punyent com a crítica, captivi a l’observador. 

Marià Fortuny, com a gravador, sorprèn pel domini que arriba a assolir de la tècnica, malgrat que va practicar-la poc (recordem que només se’n coneixen trenta-cinc planxes). Els seus gravats arriben a assolir una gran perfecció i s’acosten al dibuix, amb el control dels matisos dels grisos i el seu domini extrem de la forma i de la figura humana. Estilísticament segueix fidel al seu esteticisme. Malgrat que no abandona el seu amanerament temàtic (i fins a cert punt estètic) que tants èxits comercials va donar-li, amb el gravat aconsegueix alliberar-se’n i experimenta. Sobretot amb els gravats petits i més austers, abandona el detallisme i el virtuiosisme i en simplifica la forma i la despulla d’allò superflu, un exemple en són el paisatge de Barca a la platja o el retrat de perfil del Retrat d’un bisbe (que als  fills del televisor en blanc i negre ens recorda al perfil d'Alfred Hitchcock que apareixia en una sèrie del mateix director britànic). A la vegada, però, és capaç com ningú de transmetre amb emocionant sensibilitat la profunda tristor per la mort de l’amic abatut a Cabilenc vetllant el cos del seu amic.

Crec que són dues exposicions que aquests estiu, a Reus, no us podeu perdre. Enmig de la calor (fins el 23 de setembre) val la pena que us perdeu per les dues sales del Museu i, sense pressa, us submergiu per descobrir com Goya i Fortuny són capaços d’emocionar-nos en blanc i  negre (i amb mil matisos de grisos). 

Marc Ferran és director del Museu de Reus.

 

 

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)