I ens queixem que Espanya (Madrid) només s'aprofita, ens va en contra i ens fa la punyeta... Que faríem i on seríem sense les dosis de ‘vidilla’ que ens van injectant des d'allí i, com si estés fet expressament, dosi extra en moments de defalliment en el convenciment que això no pot seguir així, que ja n'hi ha prou.
Després del 9N, de la prohibició de la consulta legal que es volia fer, es podia ensumar a l'ambient com si s'hagués entrat en una mena d'ensopiment en constatar que, fem el que fem i en la forma que sigui, no hi haurà manera de dur-ho a la pràctica amb tots els ‘ets i uts’, que és com volem fer les coses, i que tot queda en un hipotètic acord amb l'Estat que ja fa molt que hauríem de tenir clar que mai es produirà. Que és totalment impossible donat la manera de ser, tan diferent, de les cultures a parlar-ho.
I pensar que, fa quatre anys, l'Estat, que ens nega i prohibeix qualsevol camí cap a una autodeterminació, podia haver apaivagat la flama, o fins i tot reduir-la a cendres, amb un mínim de sentit de govern, accedint al diàleg i donant veu a qui es volia expressar. A banda d'un pacte econòmic just, que es pensaven que hagués sortit ?
I, si haguessin obert la porta en lloc de tancar-la encara més, els missatges serien racionals i no comptaríem amb les inestimables aportacions quan parlen, millor dit, amenacen, o quan ens volen submergir en les pitjors situacions imaginables si no som el que volen que siguem.
Pensem-hi, ens hauríem perdut aquest aliat tan útil. Només amb els nostres arguments no hagués crescut l'independentisme... Paraula inexistent al carrer fins fa pocs anys.
Aquesta metamorfosi de la catalanitat, a voltes massa pactista, a voltes fins cert punt poruga, però ara amb un eix diferent, és el que han aconseguit amb el seu defensar a ultrança la idea de España basada en l'herència de la Castella medieval i conquistadora, i com a tal indiscutible, que ni la elemental Constitució Espanyola del 1978, ni la pluralitat i diversitat existent al territori, ja es veu que no han pogut radicar.
