Diumenge, dia d'eleccions a Grècia, es va repetir molt que aquest país va ser l'inventor de la democràcia. Democràcia és paraula grega, d'això no hi ha dubte, però el sistema que descriu, llavors inèdit al món, es va aplicar només a Atenes, una polis al marge del conjunt grec, fa dos mil cinc-cents anys i per un període curt de temps. Després, més dos mil anys després, la paraula va ser recuperada pels països “civilitzats”, dels quals en aquell moment Grècia quedava exclosa. El sistema també va ser reeditat, però, per sort, tan corregit i millorat que Pèricles no l'hauria reconegut. Mentrestant, Grècia i Atenes van patir moltes vicissituds, van ser copiosament conquerides i cobertes per capes culturals que fan que els grecs actuals tinguin poc a veure amb els de la democràcia fonamental, la filosofia, el cànon escultòric o l'estil dòric amb què està construït el Partenó. Anar a Grècia i pretendre veure un descendent de Plató en aquell senyor que passa el rosari assegut a l'àgora mentre pren un cafè turc espès com el betum és un disbarat o un rodó anacronisme, paraula que també devem al grec.
Dit això, que és una cosa coneguda, també és cert que els mites tenen una gran força, si se saben aprofitar, i a la Grècia moderna li ha anat de primera que la seva actual capital hagués generat en època remota el sistema polític més apetitós. Si la democràcia ha estat i és una aspiració de molts països, amb més raó ho ha estat a Grècia, amb el pretext de reclamar-ne la difusa patent. Les llàgrimes de Melina Mercouri durant la dictadura dels coronels remeten a la tragèdia grega i al lament per la pèrdua de la democràcia de Pèricles. Si nosaltres, els catalans, haguéssim pogut treballar més a fons la nostra història i presentar-nos com a precursors del sistema parlamentari cameral ningú gosaria afirmar que formem part d'una unió política que es remunta al temps dels ibers o dels Reis Catòlics.
A Grècia ha guanyat Syriza, el partit que les cancelleries d'Europa temien i contra el qual van fer campanya. Els grecs han parlat de xantatge. ¿No és un “xantatge”, qualsevol eslògan electoral? Si no votes els uns, el país sempre hi sortirà perdent. El que passa és que el “xantatge” l'han exercit països externs. Sí, és clar. I serà així mentre Europa no sigui una unitat política. La democràcia va començar sent el negoci d'una ciutat remota i isolada i ara, en aquest món “transversal” i amb interessos connectats, no hi ha illes que valguin i tothom fica el nas pertot.
La 'nostra' Ítaca, ja ens podem fer a la idea, també serà molt abordada. I ens hi haurem de tornar.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
