I tornem-hi (a votar)

Temps enrere, el fet de tenir una militància més o menys activa en una organització política et donava un enorme avantatge sobre el  comú del mortals: a l’hora de practicar aquest costum tan democràtic de votar, ho tenies d’allò més fàcil.

Però ara vivim temps “líquids”, “eclíptics” i “transversals” –ai, aquesta nomenclatura tan poc rigorosa, tan imprecisa– també en política, i et pots trobar perfectament  que els qui són, poc o molt, representants de la teva opció política solen quedar diluïts en una mena d’estranya amalgama d’opcions  i de persones per culpa d’allò de “les confluències” o “els processos d’unitat”...

I acaba succeint  que no pots  votar qui voldries, sense cap problema i amb aquella alegria, si per comptes d’ésser veí de la ciutat de Reus ho fossis d’una tan propera i tan pròpia com ho és la de Castelló, per posar només un exemple.

Afortunadament, sempre ens quedarà això del senat, l’única papereta que et permet votar directament la persona concreta i concisa que vols que et representi, tot i que sigui en una institució de molt particular utilitat, per dir-ho suaument.

Resulta que, a les paperetes del proper 20-D a la circumscripció provincial de Tarragona, territori electoral que es manté inalterable en tot tipus de votacions -malgrat tants anys d’autonomisme i després d’una bona  colla de “processos”-, hi ha la possibilitat d’elegir, entre d’altres, un convilatà  que, a part de bona persona, és un militant polític honest, coherent i treballador.

Aquest, respon al nom de Ricardo Redondo, i, ves per on, gràcies a ell  gaudiré d’una  enorme alegria que darrerament no experimentava:  dipositar en una urna un sobre amb la satisfacció de no haver hagut de recórrer a aquella pràctica, com a últim recurs d’un nàufrag, d’escollir entre tots els mals el  menor. Tant de bo que algun dia no gaire llunyà, tots plegats puguem votar amb el convenciment que votem allò en què realment creiem, sense necessitats -excuses, traves- conjunturals pel mig.

Jo penso que seria molt bo per a la salut democràtica del país i per a la salut  mental  d’un mateix, que també compta –i més ara, que es porta tant això dels egos.

Ramon Salvat és militant del  PSUC viu.