Dimecres, 25 d'Abril de 2018

Intolerància i comiat

26 de Març de 2018, per Ramon Salvat

El dilluns, 11 de setembre de 2017, al migdia era al cementiri de Cotlliure, retent homenatge personal i íntim a Antonio Machado (1875-1939), aquell gran poeta víctima de la intolerància de la dreta espanyola i catalana que va guanyar la guerra civil (que va durar de 1936 a 1939); aquell gran poeta que, feia quatre dies, un 'historiador' de nom Josep Abad va trobar oportú de retirar del nomenclàtor dels carrers de Sabadell i que tant en positiu havia transformat el meu recordat company Antoni Farrés (1945-2009), el llegendari batlle del PSUC d’aquella ciutat.

Com a conseqüència de l’exili (veritable), Machado va acabar els seus dies a la preciosa vila marinera del Rosselló, ubicada al tros del Principat que es va perdre a causa de la magnifica visió política dels separatistes catalans del segle XVII; un tros de país on és pot constatar que la llengua catalana ja és del tot morta i que la catalanitat cultural (si acceptem uns termes tan benvolents en aquest cas) s’expressa únicament de manera folklòrica i xarona.

Curiosament, tot just marxant de Cotlliure, vaig tenir l’ocasió de veure com uns xicots (aquest plural inclou també dues xicotes) joves, ben cepats, i molt ben equipats, executaven, a la vista de turistes i altres vianants una mena d’exercicis militars: eren les forces especials o comandos de l’exèrcit francès, que té caserna en aquesta bonica vila; aleshores, em van venir a la memòria les intencions del llavor vicepresident Junqueras i se’m dibuixà als llavis un somriure irònic, ja que, ves per on, si els independentistes arribessin a sortir-se amb la seva, poden ser subcontractats per defensar la llavors prevista República Catalana, prèvia llei aprovada pel Parlament de Carme Forcadell de Xerta, amb els seus habituals i més que respectuosos mètodes observats molt poc desprès d’aquell dia 11.

A primera hora de la tarda, mentre mig milió de patriotes (tirant llarg i amb canalla inclosa) executaven la seva enèsima gimcana en pro de la causa, uns aplecs que em recorden molt les 'manifestacions' de masses dels règims intolerants, jo reflexionava a Portbou, en l’esplèndid memorial dedicat a Walter Benjamin (1892-1940), anomenat 'Passatges' (l’autor del qual és l’israelià Dani Karavan), sobre les circumstancies d’aquesta altra víctima de la intolerància. Benjamin, que fou possiblement el millor intel·lectual marxista, en el sentit humanista del marxisme, del segle XX, esdevingué una víctima més de la supremacia exercida per unes majories d’una nació (o estat nació) que semblava culta i civilitzada, però que gràcies a la crisi, la propaganda i l’agitació, esdevingué durant massa anys un poble de patriotes mesells i criminals.

Benjamin se suïcidà a Portbou, desesperat, angoixat, en no veure cap alternativa possible a aquella barbàrie. No fou l’únic, és clar; altres intel·lectuals germànics fonamentals de la cultura occidental del segle XX, com ara Stefan Zweig (1881-1942) i Joseph Roth (1894-1939) van prendre la mateixa decisió, víctimes també, doncs, de la intolerància. I així, em va venir a la ment, i vaig recordar tots els polítics i càrrecs catalans escollits democràticament, d’esquerres i de dretes, que, des de posicions absolutament legals i democràtiques, no volen combregar amb les rodes de molí del nacionalisme més reaccionari i intolerant, aquell que comporta el fet de creure’s no ja diferent, sinó millor i superior en tot dels veïns espanyols, aquell nacionalisme que dona lliçons de 'democràcia' (i de 'revolució dels somriures') tot empastifant seus de partits, mitjans de comunicació, carrers, balcons i façanes tallant carreteres i bloquejant infraestructures. I que desqualifica com 'feixistes' als conciutadans que no pensen com ells.

Ja acabo, ja n’hi ha prou, i ho aprofito per acomiadar-me de tots els possibles lectors que han patit (o compartit, per què no?) les meves opinions en aquest mitjà, les quals he procurat que fossin majoritàriament de temes relacionats, directament o indirecta, amb Reus, la nostra ciutat (que és de TOTS els reusencs, senyor Carles Pellicer, no només dels independentistes), opinions totes publicades gràcies a la cortesia del seu director i de l’equip de redacció. Sincerament: una consideració immerescuda.

He decidit que el millor que es pot fer avui a Reus, i al meu país, millor dit, als meus països, és no intervenir en debats cada cop més encaminats a l’enfrontament i el desastre, com hem observat aquest recents dies 23,24 i 25 de març. Alguns ens quedarem on hem estat tota la nostra vida, al costat de la democràcia, la llibertat, la justícia social, la concòrdia i la convivència entre tots els pobles d’aquesta Espanya, que no necessàriament han de destruir-se entre ells; i ho farem aportant la nostra manera d’entendre una Europa millor, aquella en què els estats-nació siguin, per fi, superats per un projecte autènticament federal.

Ramon Salvat és integrant de Federalistes d'esquerres. 

 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)

Comentaris

Jacint  29 de Març de 2018

La millor ploma

Ho entenc perfectament, però és una veritable llàstima pels lectors i el mitjà, donat que, més enllà de les seves idees, és la millor ploma que escriu en aquest digital, amb diferència.

Ganxet  26 de Març de 2018

Felicitats

enhorabona per el articles i crec que pren una decisió correctíssima, i que hem sembla que jo també prendre la decisió de no fer cap comentari, així sempre tindran la raó, ells.

Reportatges