M’ha fet una especial gràcia llegir una entrevista feta a la veu experta del senyor Josep Oliveras, catedràtic de Geografia Regional de la URV, amb el títol 'L’àrea metropolitana del Camp no existeix, és per a quedar bé en discursos'.
Recull frases com "La falta d’una fórmula jurídica que reguli els interessos socioeconòmics de la zona fa que tot quedi més en intencions que no pas en resultats profitosos", "No hi ha cap decret legislatiu del Parlament de Catalunya que digui que s’aprova l’àrea metropolitana de Tarragona-Reus, o la del Camp de Tarragona, amb municipis, límits i atribucions concrets" o "El Priorat no ha de formar part d’una àrea metropolitana administrativa. S’ha de beneficiar de les condicions que pugui tenir aquest eix metropolità. Però el Priorat és una altra història". També s’esmenta en aquesta entrevista que "l’any 2001 es va crear el Consorci del Camp de Tarragona, però el projecte s’ha esvaït".
I m’ha fet gràcia perquè el 2008 i el 2009, en començar a sentir a tort i a dret aquest nom, tant si es parlava de Tarragona, de Reus, de Santa Coloma de Queralt o d’Ulldemolins, jo ja em vaig preguntar públicament sobre aquesta mateixa qüestió ("D’on dius que som?"), el 5 de març de 2008; "Tornaran les vegueries?", el 17 de setembre de 2008, o "Segueixo preguntant", l’11 d’agost de 2009, entre altres articles relacionats d’alguna manera amb aquest tema que es van publicar llavors). A hores d’ara, segueixo sense trobar l’evidència que m’ensenyi que el nom correcte per a identificar-nos sigui el de Camp de Tarragona.
Si un dels principals entrebancs que podria trobar el projecte, en cas d’anar endavant, es trobaria a donar una representació adequada tant a Tarragona com a Reus, no es pot oblidar que s’hi incloïa, a més de la resta del Tarragonès i del Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i el Priorat, amb les seves pròpies particularitats a tenir en compte.
A tall de recull de dades, cal repassar que el 1274 es formà una institució que reunia fins a 112 termes o municipis (alguns ja desapareguts) de les avui comarques del Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp. La seva finalitat era defensar els interessos dels pobles del Camp davant la senyoria feudal, en oposició als drets reials sobre les comunes que exercia el veguer del rei, i que es concretaven en el que consideraven un atac fiscal desmesurat. El 1305 es fundà formalment la Comuna del Camp contra l’arquebisbe Rodrigo de Tello, que volia fer pagar als pobles dues cinquenes parts del cost de la reconstrucció de les muralles de Tarragona. Les reunions es feien a la Selva del Camp, segurament per l’equidistància entre tots els pobles afectats.
El 1330, ja sense actuar conjuntament amb Tarragona, la Comuna del Camp rebia l’estructura jurídica de mans de l’infant Joan d’Aragó i d’Anjou, arquebisbe de Tarragona, drets que foren confirmats per Joan I el 1388 i ampliats per Martí I el 1399.
Superant incomptables entrebancs, la Comuna del Camp es mantingué activa, al servei dels pobles del Camp, fins al 1716, quan el Decret de Nova Planta de Felip V abolí totes les institucions catalanes.
En aquest punt, com a curiositat, es pot dir que, tot i ser abolida, es va mantenir la resistència activa fins al 1719, sota el comandament de Pere Joan Barceló 'Carrasclet'.
Posteriorment, el 1931, amb la República Catalana i la II República Espanyola, apareixen nou regions. La tercera, amb capital a Tarragona, engloba el Tarragonès, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, i la quarta, amb capital a Reus, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i la Ribera d’Ebre. La cinquena, amb capital a Tortosa, inclou el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta.
El títol de regió fou substituït pel de vegueria pel president Companys, precisament per pressió d’Antoni Rovira i Virgili. El 1936, Franco suprimí aquestes vegueries i implantà les actuals províncies.
La idea, aquell 2001, podia ser bona i engrescadora. Potser estaria bé retornar a la història el seu paper i recuperar les vegueries, no seré jo qui s’hi oposi, però tant si es volen recuperar pel nom, pels pobles o els vilatans integrants, i també a fi de no ferir sentiments, s’hauria de fer amb consens i acord, atenent els interessos, la logística natural i les relacions comercials i afectives. Mentre el projecte no prengui cos i forma de manera seriosa i ferma, seria bo no seguir ferint la sensibilitat de qui no s’hi sent identificat.
Demano disculpes per si, malgrat la meva cura i rigor, en el meu afany d’argumentar l’escrit, he pogut treure de context alguna frase d’altres autors o assegurar el que no és segur.
