Jaume Bravium Amenós

Jaume, els divendres a les set de la tarda sempre ens trobàvem en un bar del Pallol. Allà, quan arribava, sempre t’estaves esperant bevent un tallat i rellegint alguna notícia al diari. Baixant les escales mecàniques, et contemplava: pantalons gris, amb camisa amb un botó obert, un jersei gruixut si feia fred, amb un jaquetó curt, mai abric i sempre sense corbata. Quan arribava a la taula on tu et trobaves, em volies explicar la teva vida i no volies perdre temps, perquè sempre estaves pensant en nous projectes.

De fet, no podríem entendre la teva vida, sense contextualitzar-la al Teatre Bravium i, per extensió, a la cultura de la nostra ciutat. Abans de la malaltia, recordo que moltes vegades, tot assajant, es feia de nit i ens quedàvem a sopar al bar amb els entrepans de truita de la Maribel mentre la Mercè preparava les begudes. Tu sempre eres l’últim a arribar, perquè enllesties alguna cosa al despatx. Necessitaves saber si tal dia de funció hi hauria la Laura a la taquilla, si en Jaume Ciurana podria donar un cop de mà pel tema de vestuari o si l’Antonio podria fer els llums.  Després de molts “Jaaaaumes” de la Maribel, arribaves al bar i aleshores sempre eres el primer de fer-nos riure i, sense adonar-nos-en, et converties en un sastre de relacions humanes, ja que teixies uns vincles entre tots nosaltres, difícilment trencables, ja que tu eres el fil que ens unia a tots.

Ara, he de parlar de tu en passat, i això em costa molt més del que et puguis arribar a pensar.  No em sé imaginar Reus sense el teu  Don Cuan Tanorio, sense el Mercat al Mercadal o sense les  Varietés de Sant Perico, però em sé imaginar menys un Reus sense una persona com tu, sense les teves improvisacions dalt de l’escenari, sense la teva generositat, sense la teva senzillesa, sense la teva empatia, sense la teva passió per Reus, sense la teva  tossuderia per iniciar un projecte, sense la teva tolerància, sense el teu sentit de l’humor i, sobretot, sense la teva mirada nítida, valenta i sense rancúnies. Recordo un dia que et vaig preguntar  quin era el balanç de la teva vida. És l’única vegada que vas estar uns segons en silenci abans de respondre’m. Se’t van posar els ulls plorosos i em vas dir: “el balanç ha estat molt positiu. La meva màxima satisfacció és que el meu fill és feliç i hi tinc una molt bona relació. Cal demanar res més a la vida?”.

Divendres, vaig anar a les set al nostre bar i no hi eres. Estaves a casa teva, amb la teva gent, aplaudint-te mentre sorties per última vegada del Teatre Bravium. Reconeixement, plors i aplaudiments . Una sensació massa gran de pèrdua. Per a mi, el carrer de la Presó mai més es dirà així, per a mi, per sempre més serà el carrer Jaume Amenós Masdeu.