L'eternitat, si és que existeix, deu ser excessiva i, doncs, insuportable. Per això val la pena viure el temps de cadascú de manera profitosa. I massa sovint això vol dir viure a contracorrent. Perquè, com cantava Ovidi Montllor, quan maldes per estar de part dels bons, segurament, com sempre passa, et diran que són els dolents, però cal estar de part del bons, malgrat tot, fins a la mort. Per això és del tot encertat el títol de les memòries de l'amic i homenot Joan Ballester i Grau, A contracorrent, publicades per aquesta eclèctica i heroica editorial lleidatana Pagès Editors, amb el subtítol programàtic Des del record fins al present. Dedicades a la seva estimada i fidel muller, la Nuri, sempre fent un tàndem ric d'experiències compartides feliçment. Amb pròleg dels amics, professors i traductors Pep Murgades i Quim Mallafrè. I amb nota final d'agraïment. Doncs bé, jo en voldria escriure ara i aquí un epíleg, breu, el meu, a manera de retrat, un gènere del tot complementari a l'(auto)biografia que d'ell mateix ha escrit el nostre home, tot i que al darrer capítol hi assaja un mena d'autoretrat quan s'hi pregunta "Sóc com sóc per venir d'on vinc?". És clar que sí! (Som península, no pas illa, sentenciava, en aquest sentit, Miquel Pairolí.) I per les múltiples simbiosis amb la gent amb qui has coincidit i conviscut durant aquests primers 74 anys de vida. "Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa", diu l'Eclesiastès. I vet aquí que ara era un bon moment per redactar aquestes memòries. I divendres vinent, 11 de desembre de 2015, a 2/4 de 8 del vespre, un bon moment per assistir a la presentació del volum al Centre de Lectura de Reus.
El primer adjectiu d'aquest retrat és el resultat d'una constatació. El nostre home ha estat titllat massa sovint de tossut. I aquest adjectiu té tot de ressonàncies negatives, pejoratives. Per tant, és ben injust aplicat a ell. Perquè, ben sabut i ben mirat, una de les virtuts del Joan ha estat precisament la perseverança, que és una manera molt més positiva, justa i clara d'enraonar del seu tarannà. N'hi ha tants, d'exemples, en la seva trajectòria, d'aquesta seva qualitat. En trobaran uns quants de ben explicats, vostès mateixos, futurs lectors d'aquest llibre de lectura recomanable si coneixen el personatge, i, encara més, d'imprescindible lectura si no el coneixien encara. Talment Llull i l'exemplum. Que, de l'anècdota, en fa categoria, com d'Ors. Si en volen un parell, de botons de mostra, llegeixin el que explica de la campanya "Volem bisbes catalans" o de la posada en funcionament Teatre de Cambra de l'Agrupació Pericial.
La segona virtut del nostre home és la voluntat de ser i de fer. Els homes són i les coses passen, escrivia Maurici Serrahima. A pàgina 114, hi diu que, en general, ha dormit sempre bé, i que està convençut que una de les coses que el van ajudar força en aquest sentit fou el fet de tenir sempre preocupacions o responsabilitats al marge de la feina. I hi esmenta el Centre de Lectura i l'escola Montsant com a motius d'ocupació en acabar la jornada laboral i d'arribar a casa al vespre havent-se desempallegat de les cabòries de la feina. De fet, em consta que en aquestes tasques fins i tot hi esmerçava, si calia, hores de feina, vull dir de la feina on es guanyava les garrofes (de les altres feines, mai no n'ha cobrat ni un duro!)... i sempre he pensat que era per això que devia arribar sempre a darrera hora, a punt de tancar, al banc on va treballar el meu pare: la Banca Vilella; en acabat, el Banc de Biscaia... i fins a qui-sap-lo de lletres afegides.
També compta el nostre Joan amb una altra característica important: ser reflexiu. És a dir, ser un home d'acció que pensa i actua, que sap trobar l'equilibri entre el seny i la rauxa. I que sap extreure conclusions de les experiències viscudes. Com ara la que explica a propòsit d'un dels seus fills (també hi ha referències a la vida familiar, en el llibre, és clar), sobre la qual experiència d'estudis sentencia, amb raó, quina mena de coses cal que faci un bon mestre: orientar, estimular i exigir. Una excel·lent divisa per a mestres i professors com jo mateix.
Si un altre tret del seu tarannà haig d'esmentar és el de la fidelitat. A les seves conviccions, a les persones, a la llengua, a la ciutat, al país. A tot allò que conforma la seva pròpia manera de pensar. En aquest sentit, el Joan Ballester i Grau, de Reus, sempre m'ha fet recordar el Joan Ballester i Canals, barceloní, a la llibreria del qual jo vaig anar, durant els meus primers anys d'estudis a Barcelona, a comprar llibres en català -crec que no en tenia en cap altra llengua-, aquell patriota que tenia com a lema "Entre tots ho farem tot" i que el de Reus va aplicar amb la voluntat de sumar voluntats (per superar graus i fer cims plegats, si em permeten les metàfores, adients per a un excursionista de pedra picada com ell). Perquè la fidelitat a la llengua catalana d'ambdós n'és un dels trets irrenunciables. En el cas del Ballester i Grau, ho sabem per l'impuls de l'escola catalana Montsant, per la seva dèria perquè les escriptures hipotecàries de la Caixa es fessis d'ofici en llengua catalana, en mil fets més que trobaran vostès espigolant al llibre.
Una conseqüència lògica de la seva fidelitat és la seva assertivitat. El Joan no té pèls a la llengua i, doncs, quan ha calgut, ha parlat clar i català davant de qui fos (destre ballester que apunta, coratjós, bé i a fi de bé). Fins i tot davant de l'expresident Jordi Pujol, arran de la reivindicació de la capitalitat territorial de Reus i de millores substancials en les infraestructures locals i comarcals, conscient el Ballester de Reus que el país sempre cal fer-lo de baix a dalt i no pas a l'inrevés. El Joan sempre ha gosat poder, com diria Gabriel Ferrater, i per això li hem d'estar agraïts. I, si cal, no estalvia crítiques raonables i raonades a persones que l'han decebut com va succeir a propòsit de la lectura de la tesi doctoral del seu gendre, atesa la conducta inapropiada d'una professora d'Història de la URV i diputada socialista, que hi assistia com a públic, el nom de la qual no desvetlla a la pàgina 32 però que vostès poden trobar a la pàgina 36 (si no vaig errat...).
Atesa la seva perseverança, voluntat, capacitat de reflexió per a l'acció, fidelitat i assertivitat, el nostre home ha estat una persona emprenedora. En aquest sentit, va fundar l'escola Montsant i va impulsar l'Agrupació Pericial, va tirar endavant projectes que eren reptes enormes com la reforma del teatre Bartrina del Centre de Lectura, la informatització de la Biblioteca del Centre de Lectura, la represa de la premsa comarcal en català (primer, amb el setmanari Mestral; en acabat, amb El Punt)... i la consulta popular sobre la independència de la nació catalana (mitjançant la plataforma ciutadana dita Reus Decideix) perquè Joan Ballester ha estat un dels empresaris que s'ha mullat, més enllà de guanyar-se la vida honestament en diverses ocupacions, a favor de la independència de Catalunya. Això molt abans que entitats empresarials es creessin per a tan legítima finalitat.
Fins aquí aquest aquest retrat concís i subjectiu de Joan Ballester i Grau. Llegeixin A contracorrent. Des del record fins al present i arribin vostès a les seves pròpies conclusions (per cert, com que aquest articulista hi surt esmentat, al llibre, vull dir que hi estic del tot d'acord, en tot el que en diu sobre la qüestió de què parla... perquè és, ras i curt, la veritat). Estic convençut que el nostre autor encara té moltes coses a fer-hi, en aquest món de Reus i d'arreu. I ara em permetran que sigui una mica tossut. Com que va ser el Pep Murgades qui li va suggerir que escrivís les memòries i ara ja les hi podem llegir, jo gosaré dir públicament el que ell ja sap que li he dit més d'una vegada: que aplegui en un altre volum els seus escrits esparsos (que no són pas pocs ni menystenibles) perquè tenen interès per a tots nosaltres: discursos, articles... I que, a partir d'ara mateix, comenci a prendre nota de tot allò que encara li tocarà de viure en l'avenir per fer-ne un altre volum de memòries. Vet aquí la trilogia que li proposa a fi de bé aquest amic que no pretén pas d'erigir-se'n en editor (ni tan sols en corrector, si de cas només en humil inductor) però que, si més no, desitja poder seguir compartint aventures (i desventures si així ho vol el fat) per molts anys i panys.
Biel Ferrer Puig és filòleg.
