Cookie control
Dimarts, 19 de Novembre de 2019

Kosova, fora dels Jocs Mediterranis

03 de Setembre de 2015, per Jordi Martí Font

Balanç positiu de la presentació dels Jocs Mediterranis a  Pescara, “la ciutat del peix” de la costa adriàtica, per part dels tarragonins que s’hi van desplaçar per vendre-hi precisament el peix... i van fer net de peix i de cove. Ni els foscos núvols del Cardenal de les Espanyes eternes que la setmana passada van passar per Tarragona assegurant que l’Estat està amb els Jocs però els diners s’hauran de pintar a l’oli, van trencar el somriure de la tarragonina delegació. I ja se sap que al final, rient, rient, ‘rien’ de res.

Però Pescara ens ha deixat més informacions ressenyables. Una de les destacades, tot i que la premsa d’aquí li ha dedicat poc espai o directament no n'ha dit res, és la que fa referència al vet de la delegació espanyola a la presència de Kosova als Jocs Mediterranis 2017. Així és. En votació secreta i amb un resultat de 38 vots en contra i 32 a favor, el Comitè Olímpic de Kosova no podrà participar en els Jocs tarragonins si s'arriben a fer. Es podien emetre un total de 72 vots, tres per cada un dels 24 comitès olímpics d’estats que formen part de l’organització, i la votació va ser impecable, democràtica. No és aquí on cal buscar la notícia sinó, precisament, en les explicacions dels representants de l’Estat espanyol, els homes de negre del Comitè Olímpic Espanyol, que van celebrar i es van atribuir el vet als i les kosovars. Eren els mateixos que impedeixen, amb bones i males arts, que les i el catalans tinguem representació internacional en els esports de competició.

Aquells que el defensen diuen que “L’olimpisme és una filosofia de vida, que combina les qualitats del cos, la voluntat i l’esperit” i que té una de les seus principals bases en el rebuig a la guerra i la defensa d’una forma d’habitar el món harmònica entre totes les nacions. I un dels principis de l’olimpisme, consegüentment, és el concepte d’inclusió, d’homes i dones, de persones diferents les unes de les altres, de països, de tots els països, de totes i totes. Els Jocs Mediterranis, tot i no ser unes Olimpíades, es troben en el marc del moviment olímpic, amb el reconeixement explícit del Comitè Olímpic Internacional (COI). Per tant, la participació i el respecte per tothom, la inclusió i la intenció d’obertura per fer-hi participar com més atletes millor, de com més indrets millor, són trets definitoris bàsics també dels Jocs.

Per què, si aquests són els seus principis, els representants espanyols estaven contents que no hi participés un estat que havia demanat explícitament ser-hi? Un estat que, a més a més, fa anys que participa a les Olimpíades sota bandera olímpica, és membre del COI des del 2014 i a partir de les Olimpíades de Rio de Janeiro del 2016 hi participarà amb delegació i bandera pròpies...

La pregunta la contestava el “diario decano de la prensa nacional”, l’incombustible “ABC”, que cal llegir quan volem saber les coses sense metàfores sobreres, i més en el temps de crisi de les paraules que ens ha tocat viure. En la seva edició del 28 d’agost, el periòdic afirmava que “La diplomacia española ha conseguido frenar la participación de Kosovo en los próximos Juegos Mediterráneos que se celebrarán en Tarragona en 2017” (...) “Algo que sin duda hubiera sido rentabilizado por el nacionalismo catalán que ve en Kosovo una «vía» para su quimera independentista.”

Ja ho sabem i ja ho sabeu. Els Jocs Mediterranis no són només una cita esportiva, ni una cita espectacular, ni una cita de polítics darrere d'una foto per ensenyar als néts, ni una cita de constructores o hotelers esverats davant els guanys que poden obtenir. Els Jocs, com qualsevol esdeveniment internacional, són sobretot un mirall per veure com d’espanyols som i com de no independents ens fan ser. Ni més ni menys. Però que no s’escampi la por...

No importa que 108 estats fins a aquest moment hagin reconegut Kosova com a estat independent, no importa que sigui l’estructura militar en què l’Estat espanyol es troba inserida a nivell internacional qui controli el país, no importa perquè Espanya continua entestada a no reconèixer la independència d’aquest estat, i s’alinea així al costat del representant de Rússia a la zona, Sèrbia, i d’estats com Romania, Xipre Grècia i Eslovàquia. Espanya manté una postura hostil davant la independència kosovar per raons purament internes de l’Estat espanyol. No hi té res a veure que el nou estat estigui sota administració de l’ONU i l’OTAN després de les campanyes de bombardeig de l’OTAN el 1999. No són temes que escandalitzin Espanya a nivell internacional. L’obsessió malaltissa de l’Estat espanyol contra qualsevol cas que pugui semblar un exemple (i que consti que per a nosaltres Kosova no és cap exemple de com ha de ser la independència però és clar que per a ells és un “mal exemple”) els porta a alegrar-se de comportaments que neguen la participació a tots els nivells.

Mentre dura la ressaca de Pescara i s’apaguen els ecos del “Bienvenido Mr. Cardenal” entonat sense resultats clars per Alejandro Fernández i Pep Fèlix Ballesteros, ningú no ha posat fil a l’agulla per dir-hi la seva sobre aquesta exclusió kosovar que no és res més que l’exclusió catalana, la negació de la participació internacional de qui, segons ells, no ha de deixar de ser dependent, malgrat que Kosova ja no ho sigui, ni ho ha de deixar de ser mai, malgrat que ho deixarem de ser.

Quina és l’opinió dels organitzadors locals dels Jocs sobre aquesta exclusió? Caldria saber-ho per tal de tenir clar què en diran de les reivindicacions de participació de les federacions esportives catalanes en aquests Jocs Mediterranis o en d'altres, tot i que qui opina i té poder per canviar les coses ja ha opinat no acceptant Kosova. És important saber què en pensen els organitzadors per acabar de situar mentalment Tarragona 2017, alhora que tenim clar que si la resposta que suposem és la que es doni, a partir d'ara podem dir i repetir que Tarragona pot arribar a acollir uns Jocs que, si es donés el cas, negarien la participació, també, a... Catalunya. Curiós, si més no...

Jordi Martí Font és escriptor, periodista i regidor de la CUP a Tarragona.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics