Cookie control
Divendres, 29 de Maig de 2020

La caçadora de tresors

14 d'Octubre de 2015, per Mercè Prunera

Aquest dematí he vist una cosa terrible.

Una velleta tota encorbada s’anava ajupint per recollir del terra embolcalls de caramel, un botó, cel·lofanes de paquet de tabac, bocins de paper i se’ls embotia dins la bossa de mà o en alguna de les de plàstic que arrossegava. S’ha aturat davant una paperera i l’ha remenada per treure’n més deixalles que també han anat a engreixar el seu botí.

La noia que treballa a la pastisseria on jo estava fent el cafè li ha donat una pasta. La velleta n’ha fet dos mossegades i l’ha amagat dins la bossa. Devia pesar uns trenta quilos, i sota els camalls d’uns pantalons balders se li endevinaven dos bastonets que li feien de cames. Tenia el cabell tot greixós i les mans enravenades. 

He pensat que quan et falta de tot procures omplir-te del que sigui.

Mentrestant la velleta s’asseu al banc de la plaça per repassar les troballes, a la ràdio condemnen la violència, en algun lloc una parella s’estima, algú embolica un regal.  L’ordre de coses continua girant sense poder aturar-se a contemplar l’ànima perquè té coses més importants per resoldre. Totes molt urgents, totes molt abstractes: la feina, el mediambient, l’escola, la pobresa, el futur, la ciència, la crisi. I el què li passa a la gent, persona a persona, individu a individu, velleta a velleta, no va mes enllà de l’anecdotari familiar.

Dels que tenen família, és clar.

Ha caigut una fulla de plataner, ampla i generosa,  que la velleta s’ha afanyat a plegar. L’ha examinat amb interès abans de guardar-la mentre la resta del món estava ocupada conduint, treballant, comprant.  Gestionant els problemes, els recursos, el dia a dia.

Mentre una senyora tota encorbada i anciana recull un tap vermell, un llacet i una botella de plàstic, els demés ens consolem fabricant paraules per posar nom a la tristesa, a la por i a la soledat. A poder ser nom de malaltia:  trastorn, ansietat, fòbia, diògenes.

He acabat d’esmorzar dubtant si abandonar el sobret de sucre al costat de la tassa o entregar-li a la velleta perquè pogués guardar un altre tresor dins les seves bosses.

Mercè Prunera Mas és escriptora.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  15 d'Octubre de 2015

Un text per pensar-hi!

Malauradament aquest text reflexa la dignitat de moltes persones que viuen com poden i no perden les il·lusions i els somnis dins d'un altre univers mental.Mal grat el que diu algun 'pope' caducat quan afirma que no hi ha més pobresa, la realitat ens mostra que si. Que d'una punyetera vegada abandonin els seus pisos de luxe que no paguen impostos i vagin al carrer.