Aquest dematí he vist una cosa terrible.
Una velleta tota encorbada s’anava ajupint per recollir del terra embolcalls de caramel, un botó, cel·lofanes de paquet de tabac, bocins de paper i se’ls embotia dins la bossa de mà o en alguna de les de plàstic que arrossegava. S’ha aturat davant una paperera i l’ha remenada per treure’n més deixalles que també han anat a engreixar el seu botí.
La noia que treballa a la pastisseria on jo estava fent el cafè li ha donat una pasta. La velleta n’ha fet dos mossegades i l’ha amagat dins la bossa. Devia pesar uns trenta quilos, i sota els camalls d’uns pantalons balders se li endevinaven dos bastonets que li feien de cames. Tenia el cabell tot greixós i les mans enravenades.
He pensat que quan et falta de tot procures omplir-te del que sigui.
Mentrestant la velleta s’asseu al banc de la plaça per repassar les troballes, a la ràdio condemnen la violència, en algun lloc una parella s’estima, algú embolica un regal. L’ordre de coses continua girant sense poder aturar-se a contemplar l’ànima perquè té coses més importants per resoldre. Totes molt urgents, totes molt abstractes: la feina, el mediambient, l’escola, la pobresa, el futur, la ciència, la crisi. I el què li passa a la gent, persona a persona, individu a individu, velleta a velleta, no va mes enllà de l’anecdotari familiar.
Dels que tenen família, és clar.
Ha caigut una fulla de plataner, ampla i generosa, que la velleta s’ha afanyat a plegar. L’ha examinat amb interès abans de guardar-la mentre la resta del món estava ocupada conduint, treballant, comprant. Gestionant els problemes, els recursos, el dia a dia.
Mentre una senyora tota encorbada i anciana recull un tap vermell, un llacet i una botella de plàstic, els demés ens consolem fabricant paraules per posar nom a la tristesa, a la por i a la soledat. A poder ser nom de malaltia: trastorn, ansietat, fòbia, diògenes.
He acabat d’esmorzar dubtant si abandonar el sobret de sucre al costat de la tassa o entregar-li a la velleta perquè pogués guardar un altre tresor dins les seves bosses.
Mercè Prunera Mas és escriptora.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics